divendres, 3 de juny de 2011

Oportunitats

La carícia de les pors
m'esgarrapa l'ànima,
que fràgil,
intenta sobreviure
amb aquesta miqueta
d'aire que li queda.
Com el peix que que surt de l'aigua
imaginant el seu trist destí
exhalant l'últim glop 
del que es pensa,
que mai té fi.
Així, estic jo aquest matí.
I tot d'una descobreixo,
que tot final té un principi.
Tot el que s'acaba
comença,
en un altre carret de fil.
Les paraules dels meus pares.
El calor del meu germà.
El somriure dels meus fills.
El petó del estimat.
Qui ho diu que no sigui així.
La força ve de lluny.
I a lluny l'aniré a trobar,
per que les pors d'aquesta ànima
s'esvaeixin en pocs instants.
Les il·lusions s'han de saber buscar
per no oblidar-les mai.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada