A vegades penso
que no sé d'on has sortit
i em quedo embadalida mirant,
per on passaria els meus dits
i desitjaria sentir
el teu al·lè
i he d'apartar els pensaments
de la meva luxúria,
per què perillosa seria
en aquests moments
on no em pararia ningú
i faria l'amor amb tu
si tu vols,
i no t'importa,
a la mateixa cuina,
on l'aroma ens portaria
a pecar amb els sentits
d'escoltar els gemecs,
tastar-nos la pell,
acariciar el desig,
per acabar extasiats
i nus,
arraulits dormint.
No sé com són les teves mans
però sí el que toquen
i les notes
que despullen cada nit
l'instrument
que sempre afines,
allí on l'ànima es fon
en els detalls
que els altres no veuen
i a tu et serveixen
per crear sospirs i carícies
que altres imaginen
passejant,
on els cossos es fonen
i la imaginació fa grans
les coses petites,
les que surten del cor,
les que realment són sinceres,
les que es ploren
i es riuen
i a vegades es palpen
amb la sola intenció,
d'estimar-les.
A dos pams,
a tocar del destí,
prop de mi
així caigut del cel,
vas venir.
Ningú va dir
i res va ser,
un principi no planejat
que el sisè sentit va marcar
per sempre en l'eternitat
d'un sospir,
que et busca a mitja-nit
i si no hi ets,
s'ofega,
perquè ja s'ha habituat
a sentir-te respirar
encara que estiguis lluny.
El costum el traeix
i busca consol
fins a la propera oportunitat,
aquella que ens porti
a tocar els estels
i a fer màgia amb els dits
i que es conforma amb poc,
perquè sols mirar-te
el silenci em dirà,
com he de seguir.
A dos pams,
a tocar,
així et vull tenir.
Per fer l'amor amb mi
no necessites moltes paraules,
sols que em miris als ulls
i m'ho demanis,
perquè a vegades,
hi ha sirenes
que neden en la imaginació
de mars impossibles
on submergir-se,
seria un plaer
indescriptible
com tocar el cel i volar,
deixant el temps en un racó
mullat de desig,
desfet amb petons
enmig d'oceans de calma
on la pressa és paraula
que no existeix.
Ja t'ho he dit,
per fer l'amor amb mi
no necessites moltes paraules
sols les ganes de,
ja em faran dir que sí.
M'estic buscant
entre un garbuix de batecs
pels carrers dels sentiments,
alguns vuits i d'altes plens
però que sempre marquen
la sensació d'haver-los viscut
encara que siguin nous,
encara que sempre em juri
que mai em tornaran a fer mal
i que la pròxima vegada
aniré amb els ulls més oberts
i el cor tancat
per no patir,
ni ser el ninot de ningú
i la de fàcil ferir,
però què voleu,
encara que la vida em doni cops
jo no puc pas canviar
i a vegades,
la fortalesa es trenca
i jo,
sols puc plorar
fins que l'última llàgrima surt
i em diu,
que ja tot ha passat.
Si tot tingués resposta,
no hi hauria pregunta
ni badaria la boca
i els camins,
sols tindrien un sentit
en línia recta.
El prohibit no existiria
perquè tot seria tan senzill
com canviar de vorera
sense que ningú,
et preguntés
ni per què,
ni per qui
i l'únic problema seria
poder gaudir
del que el temps ens dóna
i deixar passar les hores,
com si fossin sospirs.
Sospirs que mai pregunten,
quan han de dir que sí.
No tot s'acaba allà
on comença,
de vegades no hi ha fi
si una mà agafa a una altra
i se l'emporta
i li diu,
que amb poca cosa es conforma
perquè per respirar sols necessita aire
i una boca
enganxada
allà on es despulla la mirada
quan ningú més ens mira
i la vergonya no existeix,
perquè el desig tremola
i l'instint ens guia.
Els dubtes,
arraulits en un racó
prenen paciència
perquè saben,
que quan dues boques callen
a dos centímetres,
ells,
ja no existeixen.
