on comença,
de vegades no hi ha fi
si una mà agafa a una altra
i se l'emporta
i li diu,
que amb poca cosa es conforma
perquè per respirar sols necessita aire
i una boca
enganxada
allà on es despulla la mirada
quan ningú més ens mira
i la vergonya no existeix,
perquè el desig tremola
i l'instint ens guia.
Els dubtes,
arraulits en un racó
prenen paciència
perquè saben,
que quan dues boques callen
a dos centímetres,
ells,
ja no existeixen.
Marta, aixo es precios, la gent no pot permetres el privilegi de no coneix-et, tindries que ser super famosa per la teva manera d'escriure. Un peto preciosa. P.D.: Espero que avui t'hagis trobat molt o una mica millor. Un peto guapa.
ResponElimina