Em sec al bressol
d'una veu que em canta
i em diu amb paraules
lo que la música
em balla,
per on es passeja
allò que el desig crema
i deixa a flor de pell,
tot el sentiment
que ens escalfa.
Si tanco els ulls em transporta
on fàcil
seria perdre'm,
per no tornar mai més
i oblidar,
tot allò que fins ara
era amb el que creia.
Però he descobert que hi ha més,
que hi ha portes que s'obren
i d'altres que es tanquen
per deixar escapar el vent,
aquell vent que ens abraça
i ens deixa sense al·lè
cada cop que una veu
em canta
i em diu amb paraules,
allò que el desig crema
i deixa,
a flor de pell.
No sé que passa aquesta nit
que el rellotge va enredera,
enlloc d'avançar.
La lluna ja fa estona
que està penjada al cel,
prop del mateix estel
que vigila la son al nen
del veí del costat
i jo,
aquí esperant.
A que el sol deixi de dormir
per a que al dia deixi pas,
doncs la impaciència és un neguit
que em consumeix l'eternitat.
I la imaginació vola
i t'agafa de la mà
i t'acarona la galta
i no pot deixar de pensar
que bonic seria
si enlloc d'imaginar,
pogués ara,
estar al teu costat.
Tanco la finestra
i me'n vaig a dormir.
Demà serà un altre dia
per creure,
que qui sap
si en algun moment
un tren em farà arribar
per agafar-te de la ma
i acaronar-te la galta
i deixar de pensar
com és la teva pell,
sense necessitat de somiar.
De res serveix
tancar els ulls quan tu apareixes,
per que les imatges
que em donen les teves carícies,
en realitat es transformen.
I enlluernada em deixes
de les teves dots màgiques,
doncs allí on la roba sobra
de petjades
la pell vesteixes
i li dius als meus llavis,
que en silenci estiguin
i es deixin embriagar
per la dolcesa innata
d'aquell que sap tocar,
la nit en safata,
el sospir de la màgia
i el desig,
on la flama es creia apagada.
Potser serà
que el cel ha vingut
o una estrella a caigut,
qui sap?
Però jo sols sé
que respirar ara em costa
si m'imagino que tu,
deixes d'estar.
I mentre,
embriagada em deixes
després de tenir-me
on el sospir de la màgia
posa la nit en safata
i ens fa esborronar.
Jo sóc aquella,
que entremaliada busca
sempre refugi
allí on la teva boca
la deixi somiar,
mentre el silenci,
l'ompli de carícies.
I la porti on ningú sap
i la deixi,
on tothom voldria estar,
a prop de la teva pell per saber
si el tacte
és cosa de la imaginació
o del sentiment,
del desig
o del plaer que sent,
quan et passeges per ella.
Però a ningú li explicaré,
per que a ningú li interessa
si m'agrada
que et quedis sense roba,
que em mosseguis la llengua
o simplement que m'estimis
quan em quedo enganxada
on entremaliada,
jugo a ser teva.
No sé que dir-te.
Enumerar no és fàcil
quan no sé com explicar-te
els passos que donaria
per arribar,
on la teva boca m'espera.
Quan la indecisió m'atura,
la paraula es trenca
i esperant contesta,
roman quieta
on l'amor,
de victòria es disfressa.
Suculenta
la passió ensenya a la llengua
a no estar-se quieta
i la ment,
a mentir-li al cor
que igual batega,
doncs la inèrcia
fa sobreviure a la llàgrima
després de la tempesta.
No es necessari seguir cap estela
que em guï.
Jo ja fa temps que sé el que vull:
una guerra on guanyar-te
i demanar-te en carícia
que si un dia no hi hagués demà,
pensis que vaig estimar-te.
Tanco els ulls
i et sento.
A dins,
a la vora,
al mig,
en un sospir,
al costat de la boca,
en el millor somni
quan agafo el coixí.
No t'oblido
per que et porto lligat
a tots els instants
encara que no hi siguis,
doncs t'imagino
on el petó et busca,
la carícia et necessita
i el desig fa obrir el llit.
Ho sento,
no puc fer-hi més.
Si és pecat
no vull redimir-me,
per que un cop ja t'he provat
és com dir-li als meus pulmons
que no respirin.
Impossible.
La distància més llarga
no és la que es toca,
ni la que es pensa,
ni tan sols,
la que real mesura
els pams,
que de tu em separa.
Sols és un tros
que en la ment es fabrica
i que el cor
sempre escurça,
el desig sempre allarga,
el batec sempre imagina
i el sentiment fa créixer.
Per que quan marxes
i em deixes,
la teva olor em recorda
quan les nostres boques s'ajunten
i penso,
en el dia de tornar a tenir-te,
el de passejar pel teu cos
les meves carícies,
sentir la llengua
marcant el ritme
dels gemecs del desig
per acabar extasiats i muts,
un dins de l'altre.
