I em ve de gust tornar a sentir
de prop la teva pell.
Aquella que un dia es va fondre
amb un dolç t'estimo.
La que hem va ensenyar a creure
que tocar era un pecat
de matinades dormides.
Traspassar en línia fina de desig
sempre espero,
per que mai en tinc prou,
de tenir-te tan prop.
M'alimentes l'ànima en subtil delicadesa
doncs sols dir el teu nom
aquesta,
crema
volent més d'aquest foc,
que la manté encesa.
M'encanta el teu jo
on guardo habilitats
apreses de les nits en vetlla.
Matinades dormides,
desordenades,
en mig de llençols vestits
que mostren records humits
de passions incontrolades.
Res més lluny que el que hi ha
el desig d'estimar
de subtileses apreses.
Dormim,
que la matinada
aviat ens vindrà a buscar.
S'apaguen les llums.
Et tapen els ulls
i sents,
murmuris en el silenci.
En l'aire expectant
surt el ritual que marca l'inici
del protagonisme anunciat,
d'un dia exacte,
any rere any.
En un instant,
molts records en el meu cap.
Els avis,
els amics,
persones que no hi són,
però sempre trobaré a faltar.
Em treuen el mocador dels ulls,
altre cop la realitat
en mig de les espelmes
cremant,
tots els que m'acompanyen
i m'estimen
em desitgen
moltes felicitats.
Les llàgrimes cauen
i no sé que dir...
Moltes gràcies a tots
per ser,
sempre amb mi.
Començaré poc a poc
per no tornar-me a estimbar.
I m'ompliré les butxaques de confiança
per que em sigui més fàcil de lluitar
contra els fantasmes, que ara,
envaeixen el meu cap.
El sentiment no és pas de culpa
mes de simple desengany.
Construir no és mai fàcil.
Destruir és un moment estrany,
ràpid i sense gaires oportunitats
d'un moment malvat
que ens ensenya a actuar.
Adobem la nostra pell
pel que ara toca,
renàixer d'aquest trist moment.
Les llàgrimes no poden vèncer
tot el que sempre hem desitjat.
Cada acció és un pas endavant.
Els passos enredera són,
per agafar embranzida
i mirar el futur
amb el cap ben alt.
Començaré poc a poc...
Fes veure que no hi sóc
I despulla't l'ànima poc a poc.
No hi ha prou minuts que amaguin
els desitjos que em treuen la meva son.
Serà que ja no sé dibuixar el que som
per que el que algun dia vam ser
ja no ens serveix com a guió.
Vull augmentar extensió
del que la confiança em permet tocar.
Necessito,
quelcom més que mirar
per que aquest cor que batega
es comenci alimentar.
De la teva veu.
La teva olor.
Els teus sentits
i decisions.
No puc morir sense provar
dels teus llavis els petons.
Diuen que la sal del mar
tornes amb dolçor,
però com que jo no he provat
no ho sé pas si és veritat.
Fes veure que no hi sóc
i passejat per la meva vida
obrint i tancant portes
sense contemplacions.
Em deixo fer.
Ja ho saps.
El tu és una paraula
que m'agradaria fer-me meva
cada cop en més instants.
M'agrada el perill.
Passar fronteres és lo meu.
Porto el cor tant cosit
que ja no m'importa un refredat.
Sé que no sóc immortal,
però amb tu
no m'importa morir.
El cremar pot ser un moment.
La combustió,
indefinida.
Fes veure que no hi sóc
i despullat l'ànima
poc a poc,
per que és ella
la que em crida.
Em tanco els llavis per no escoltar.
Les orelles no em deixaran parlar.
Els ulls toquen tot el que veuen.
I les mans no em permeten mirar.
Estic feta un desgavell
que sols busca tendresa
que la pugui redreçar.
Que li marqui un camí
que no resulti complicat de seguir.
Crec,
que no demano pas tant.
Quan estigui cap per avall,
espero que el món canviï de sentit
per poder-me tornar a trobar.
Els que diuen que menteixo
no estan dins el meu cap
doncs el cor ja fa dies,
que està, en "stand by".
Quan les promeses es venen a grapats
no estaria de més fer-ne alguna realitat.
Hauria d'haver fet cas
a qui em deia
que em guardés
el cor a la butxaca
i no tingués por de fer-me gran.
Els dies passen i arribarà
el moment de les espelmes bufar.
I jo seguiré negant
que no tinc por i res és estrany.
Una llàgrima rodola cara avall
i sols demana un desig:
un polsim de tendresa
cobert de rosada
per que em trobi amb tu
dormida en matinada.
I ara,
tanco els llavis per no escoltar...
No corris les cortines.
No m'importa que ens vegin.
Sé que no tinc un cos perfecte.
Però et puc estimar,
perfectament.
Per que per fer-te sentir
no necessito que vegis
el poc que et puc oferir.
No et preocupis
sé fer màgia,
ja t'ho ensenyaré,
i del que és petit
pot sortir un gran desig
del que en vulguis repetir.
Jugar sovint no té sentit
fins que arriba el dia marcat
en aquell calendari estrany
que ha preparat el destí.
Llavors el que no havíem pensat mai
és pot fer realitat,
per que així ho sentim.
El meu amor és un estat furtiu
que busca caçar sentiments innats.
Per que per descobrir el que necessitem
sovint,
a proba ens hem de posar.
L'escopeta preparada tindré
quan et vegi,
per que tu
sempre,
dispares amb bala.
Et deixaré tastar el que tu vols
per que puguis comparar
si l'instint t'ha guiat per bon camí
o t'has deixat entabanar.
Ho fem massa complicat.
Les sorpreses són així
coses inesperades,
que ens marquen com hem de seguir.
Pecar amb tu té un superlatiu
de furtivitat marcada.
La veda ja s'ha obert
i tu,
en decidiràs la caça.
Dibuixat en un cristall
em tallo les venes
i taco de vermell sagnat
les nostres incongruències.
Per que què hi ha més estúpid
que no fer-li cas al cor
si és el que un vol?
Potser que el jo vull
no és el mateix que tu desitges.
Visca l'amor imaginat
que es perd en butxaques
que tenen forat,
d'aquell qui més estimes.
El remor del mar m'explica
el que mai vaig voler afrontar.
La distància és arma afilada
i ho talla tot sense pensar,
tant si és una història que comença
o la que ja ha arribat al final.
Què en sabrà el temps del silenci
si aquest mai l'ha escoltat?
Sargiré amb puntades grosses
el que no vull deixar escapar
doncs el dolor s'ha convertit
dibuixat en el cristall,
amb color vermell sang.
