Les orelles no em deixaran parlar.
Els ulls toquen tot el que veuen.
I les mans no em permeten mirar.
Estic feta un desgavell
que sols busca tendresa
que la pugui redreçar.
Que li marqui un camí
que no resulti complicat de seguir.
Crec,
que no demano pas tant.
Quan estigui cap per avall,
espero que el món canviï de sentit
per poder-me tornar a trobar.
Els que diuen que menteixo
no estan dins el meu cap
doncs el cor ja fa dies,
que està, en "stand by".
Quan les promeses es venen a grapats
no estaria de més fer-ne alguna realitat.
Hauria d'haver fet cas
a qui em deia
que em guardés
el cor a la butxaca
i no tingués por de fer-me gran.
Els dies passen i arribarà
el moment de les espelmes bufar.
I jo seguiré negant
que no tinc por i res és estrany.
Una llàgrima rodola cara avall
i sols demana un desig:
un polsim de tendresa
cobert de rosada
per que em trobi amb tu
dormida en matinada.
I ara,
tanco els llavis per no escoltar...
Com és que només busques tendresa i en canvi tanques els llavis per no escoltar.Com és que els ulls neguitejen i les mans no t'ho deixen veure? No serà que tu mateixa t'has imposat uns núvols que no et deixen veure el patiment de qui t'ho ofereig tot?
ResponEliminatu hi desprens tendresa i tard o d'hora en trobaràs tendresa,perquè una vissió tan càlida i propera de les coses no és mereix d'altre cosa...deixa't anar que et iens fas mol be
ResponElimina