Deixa'm que sigui l'arbre
de les teves fulles,
les arrels que subjecten branques
i es bresen al mateix compàs,
l'oxigen de primaveres verdes
i els ocres de tardors madures
viscudes al teu costat.
Deixa'm que sigui natura,
el cel amb la seva pluja
i la neu gebrada
coberta de glaç,
estius de sal amb la pell núa
que no necessiten altra cosa
que tenir-te on la riba es fa més curta,
per poder-te estimar.
Deixa'm que sigui.
El record
pot ser un temps que fuig
o aquell que s'acomoda
entre coixins de punxes
a vegades imaginats entre somnis
d'altres, somniats desperts,
vestits amb imatges nues.
Silencis engalanats de mirades
on els cecs,
veuen més que nosaltres,
perquè hi ha pensaments secrets
que s'escolen encara que hi hagi silencis,
disposats a callar entre paraules.
Estar.
Agafar la lluna i bressar-la.
Tothom té son encara que sigui lluna,
encara que sigui blanca.
La nit s'amaga a vegades,
d'altres, es mostra sencera
com aquesta lluna presonera
de l'amor que estima,
de l'amor que calla.
Estar.
Com el silenci que ens envolta,
subtil, punyent i clar.
Com la intensitat
de l'obscuritat més fosca
que no es pot explicar en paraules
i que sols mirar-te canvia
del negre al brillant més intens,
perquè això és el que té
estar entre els teus braços
i sentir-se independent.
Obstinats a créixer
fem farcells amb les paraules
i ens emportem la nostra llengua
aquesta que a part d'escriure's
i parlar-se batega, on sigui,
perquè no ens fa mandra
i menys por
cridar amb força,
amb la mateixa força
que ens neix de dins
i surt en fora
perquè ja està cansada de callar
tantes injustícies.
Però arribarà el dia
que el silenci serà dels altres
mentre nosaltres,
els hi explicarem als nostres fills
que la terra que trepitgen
serà per sempre seva,
com la llengua que parlen.
Dels bocins esmicolats
en surt un rebrot verd
que encara que fràgil,
valent és d'ànima
per arrelar i fer-se gran
i sobreviure a les ventades
d'un hivern trist i llarg.
Però a vegades
li entra la por i s'amaga
dins d'una closca de llàgrimes
que un cop eixutes,
fan entrar primaveres
per l'ampit de les finestres
on veu passar la vida,
entre plors i rialles.
No hi ha secrets per viure.
Tot comença a ser record
quan ja no es pot oblidar
com és de gustós el desig
mentre m'embriaga la pell
el fet de pensar que et vaig tenir
on la llengua no pot parlar
perquè ocupada està a ballar,
per sobre del que no està escrit.
Callarem o millor direm
que volem tornar a memorar
tots els segons viscuts?
Qui sap.
Rúbrica o segell
tot té el mateix sentit,
quan el gust és compartit
i comença a ser aquell record
que sense voler,
sempre ens embriaga el tegument
que ens embolcalla l'esperit.
No cal dir-ho tot,
quan tot ja se sap.
La dreta sempre estarà
a l'esquerra de l'altra mà
i no es mourà d'allí
perquè així està escrit
com tot el que no cal dir
quan tot ja se sap,
i encara que ens quedi temps
per sorprendre'ns d'un simple instant
on les paraules no voldran dir
i el cor callarà
no passarà res,
doncs, la importància és escoltar
sense dir-ho tot,
perquè tot ja se sap.
