Avui he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú.
És menuda
i té les ales gastades
i unes galtes rosades,
que es fan grosses quan somriu.
Sempre va descalça,
doncs no necessita
sabates per volar.
La meva fada
té la mirada perduda
i no sap on ha d'anar.
Ha perdut la seva màgia
enmig de llàgrimes d'acritud
i ara passeja trista,
enmig de desconeguts.
Avui m'he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú,
que li fa falta que l'estimin
i que per recuperar la seva màgia,
li fa falta algú com tu.
Atura't.
Aquí s'acaba la història.
Amb uns segons de diferència
em passat de tenir la bossa plena,
a tenir-la buida.
De tenir amor,
a tenir rancúnia.
De tenir ganes,
a perdre-les.
Quina valentia la teva
de matar-me
d'una sola estocada
per l'esquena,
quan més confiança et feia.
Atura't.
Ja res em queda.
Fins i tot
les llàgrimes,
van decidir oblidar-te
i marxar lluny
on la por,
no fos la meva guia per viure.
Atura't
i pensa.
Això és el que volies?
Doncs mira,
tu mateix
t'ho has servit amb safata.
Exacta
a la que en que un dia
et vaig regalar l'ànima
i ara em tornes,
les seves engrunes.
Agafada amb pinces,
la sinceritat es passeja nua
per l'existència.
A vegades ens agrada
i d'altres,
ens fa mal a la vista.
Tot depèn de qui se la mira.
Però realment
quan és valenta,
és quan al mirall es contempla.
Allí ningú l'enganya,
ni el temps l'atura,
ni es pot tornar enredera.
És ella mateixa.
Pura.
Feta de cristalls de llàgrimes
i de pedaços de rialles
de tota una vida
que no li agrada,
vestir-se d'hipocresia.
Però a vegades li toca
dissimular i entendre,
que no és tot fàcil
i menys,
anar nua
quan l'altra gent,
sols intenta vestir-se
per protegir-se,
del que molts pensen
una vergonya
i realment,
és poesia.
Potser no seràs
millor que ningú,
però no importa
si no ho ets.
Mai es pot acontentar a tothom
quan tothom,
pensa diferent.
Quan la dreta és un sentit
i el batec la condició,
la paraula és impediment
per que el silenci,
es faci sentiment.
I li digui al teu cervell
que no vol el consentiment,
d'algú que no s'ho creu.
Com l'aigua i el seu brogit
que ens amera la pell,
així serà la condició.
La que rellisca per un cos,
però que ens neteja
al mateix temps.
La porta que s'obre
no és més gran que la
que es tanca,
però potser sí més ampla.
Llavors és quan apareix
allò que ens arrossega
i pel que viure no ens importa.
La meva sort
serà aquesta,
un trosset petit de cel
enganxat a la teva boca.
Impossible aturar-me
quan ets el motiu
de que la meva imaginació voli,
del que el meu sospir s'escapi
i el meu desig augmenti.
No tinc la voluntat per oblidar-te,
al contrari.
Sempre penso amb tu
com la intenció,
que va despullada per la sala.
La que provoca que l'atrapi
i li faci l'amor,
estirada a terra.
L'ànsia li diu a la paraula
que el silenci pot ser una arma
per convèncer a la teva llengua.
Atrapada en la meva boca
no té mes sortida
que ser meva.
La lluna,
m'ha dit que no et vesteixis
que et vol nua aquesta nit,
per sospirar-te en cada corba.
No és tonta.
Jo ja no sé que fer
per aconseguir la carícia
que em desfaci l'ànima.
Serà
que ets la culpable
de la necessitat de tenir-te
més aprop cada vegada.
Per que ho sento
amb imaginar-te,
la gana no em passa.
Si a la vida hi ha gent com tu
és per que la resta tinguem força.
Per ensenyar-li a la foscor
que quan arriba la por,
la llum ens acompanya.
Per contagiar-nos de somriures
sols amb la teva presència
i pintar estrelles al cel
per que la lluna,
no estigui mai sola.
Si a la vida hi ha gent com tu
serà per creure en la màgia,
doncs no necessites dir cap paraula
i sols de parpellejar,
aquesta ja m'inunda.
Un passeig per la platja.
Un t'estimo cada dia.
Una petó en la fosca
que m'obre sempre el desig
de tenir-te de companyia.
Per que si a la vida
hi ha gent com tu,
serà per alguna cosa.
En les distàncies curtes
ja hi tinc presa la mida
i les meves mans es mouen àgils
sense poder aturar-me.
Et trec la roba amb parsimònia,
no sigui cas que la pressa
s'oblidi d'assaborir-te.
Malaguanyades serien doncs
les hores d'espera
si després de tot,
no sóc capaç de tenir-te.
Els botons,
poc a poc perden la paciència
i necessiten obrir-se
per deixar pas al tacte.
Serà que la vista
tossuda,
necessita tocar-te.
I acariciar-te l'ànima
fins que el meu nom
en els teus llavis
es desfaci,
per deixar el rastre
d'allò,
que es guarda eternament en memòria.
Per que un cop es comença
impossible d'aturar-me.
Quan el desig toca la pell
és una foguera encesa
que en les distàncies curtes,
és quan més crema.
Serà difícil esperar
fins la pròxima vegada
a tenir-te sense camisa.
Però no pateixis,
en les distàncies curtes
ja hi tinc presa la mida
i les meves mans es mouen àgils
sense poder aturar-me.
Serà que la vista
tossuda,
necessita tocar-te.
