Gràcies per la propina

No he pogut llegir els teus ulls 
el primer cop que t´he vist,
doncs hem amagat impressions
entre somriures i dos petons.
Qui sap si el que imaginàvem
s'ha tornat real
caminant a peu segur
per una línia fàcil de dibuixar.
Les accions fan créixer
tot allò que no pot morir.
Plantaré unes il·lusions
a veure quin és el seu fruit
i les seves condicions.
No saps que el ningú no és de tothom?
Imaginant la complicitat
visualitzada en mirada
és fàcil imaginar el final.
Tiro i em surt as.
Remeno i he tornat a guanyar.
Estic desperta o somiant?
Mai la sort ha estat la contrincant
sinó els meus actes
al fer-me gran.
Mes l'esperit mai envelleix
i els petons són dolços iguals
tinguin dos o vint-i-dos anys.
Me'ls deixaràs tastar?
Tancaré els ulls i pensaré,
gràcies per la propina
quan em regalis un pensament
d'un trosset d'amor etern.
Que ruca que sóc.
La realitat és la que és,
però ja saps,
a mi,
amb la teva pell m'encanta imaginar,
que l'hivern és un estiu etern.
No sé que m'has donat.
No t'ho preguntaré.
La pròxima vegada que et vegi
agafaré el que em pertany.
El petó dibuixat
en llavis, 
d'un dolç pecat.

No tinc el que no existeix

Tocava la una.
Rellotge que avança.
Cervesa s'acaba
apurant l'últim glop
per veure passar el temps,
sense pressa.
Gent angoixada camina
i jo mirant en la llunyania,
observo quieta.
L'aire no crema
la brisa que passa.
Una fulla cau
i a mi, 
que  m'importa...
Si tingués el poder
aquest moment faria etern
per gaudir-lo en essència.
Però no tinc el que no existeix.
Em deixo endur per la màgia
del sol del mig matí
que m'acarona la galta
i em fa sentir viva
mentre poso el fil a l'agulla
del trosset d'aquesta nit
escrit,
en llibreta negra.
Tanco els ulls 
i em deixo per les muses envair.
Així és quan millor estic.
Sola però amb mi.
De tant en tant la solitud s'agraeix.
Costa tornar a la realitat.
Al carrer.
Al seu brogit.
Per uns instants he fugit
on sols sé jo que estic.
En el meu interior hi ha un racó
on et convido a passar.
No és pel que tinc.
És pel que jo en tu, hi puc trobar.

Perdona si t'estimo

Estirant les mans fins el cel
buscarem la immensitat del temps
que no es pot tocar.
És capacitat dels déus 
i no dels mortals
a l'infinit arribar.
Voldria ser,
com aquells arbres de l'estany.
Immòbils i quiets
que no tenen sentiments 
i a qui ningú ja pot fer mal.
La boira els embolcalla
difuminant la seva identitat.
Et voldria fer un regal.
Et serveix la meva vida
coronada per un llaç?
Et regalo el que sóc
encara que no és molt.
Potser a estones prou
i d'altres, et faltarà.
Jo sóc així.
El que veus és el que hi ha.
Fas de l'art expressió corporal.
Perdona si t'estimo...
Hi ha coses que no es poden controlar.
És sols l'engranatge
que em farà sempre girar.
El cor
és aquell estrany
que batega fort,
quan hauria de callar.

Quan he obert la finestra...

En la fosca
quan he obert la finestra
m'he trobat aquesta lluna,
blanca,
immaculada
que em contava records,
que ja no recordava.
M'ha dit a cau d'orella
que necessita veure't
nua, 
nedant la meva aigua.
Aquí no hi ha pors
sols confiança
de tocar-te tota pell
ni que sols sigui una vegada.
Em donaré per satisfet
si em dones el permís
per olorar-te tota.
El que veig no em sacia.
Necessito comprovar
que l'amor pot ser pecat.
Deixa'm gaudir així
del que sempre han dit,
que és per grans.
No importa com siguis.
Ni la forma que tens.
Els meus llavis aquells seran
que aprendran amb el temps,
que el gust i les ganes són
el millor que tenim,
per gaudir-ne plegats.
La dolçor de la teva ànima.
El desig del teu calor.
L'amor que embriaga
i el petó gravat a foc.
Si les sorpreses són com tu
em poso una vena als ulls
i em lliuro al teu destí.
Nedant amb les teves aigües
em puc ofegar de gust.
M'encanta que sigui així.

Temps de silenci

Muda.

Muda em quedaré,

per que ningú sàpiga 

que en tu penso.

Difícil em serà

doncs l'instint és innat

i la boca m'obrirà,

enverinant la paraula.

Cosiré els meus llavis,

però de poc em servirà.

Tot el que volem ocultar

és el que més es veu.

El no és un sempre trencat

difícil d'apedaçar 

si és paper mullat.

Les normes del joc han canviat.

Presonera m'he tornat

dels meus propis sentiments

que intento oblidar,

sempre amb ajut del temps.

Però aquest s'encaparra en recordar

que encara que tot va endavant

queda quelcom allà al final.

Que pesat...

I jo com li puc dir,

que no és que et vulgui oblidar,

si no que vull difuminar

els petons que em vas donar?

Millor serà.

Lluitar sense espasa

és mort segura.

Però no tinc por. 

Que hi puc perdre ja.

Temps de silenci escrit al cor.

Muda.

Muda em quedaré, 

per que ningú sàpiga 

que en tu penso.

A trenc d'alba

Quan encara queda lluna al cel
i tu no estàs despert,
just en aquest moment,
vigilo la teva son.
Contemplo en el silenci
els llavis que m'estimen
i el cos que m'agrada tant tocar. 
El teu respirar provoca
que et vulgui despertar
i juguem a trenc d'alba,
altre cop, plegats.
A fora la llum comença a entrar
i jo tanco els ulls per pensar
que el que tinc al costat 
no es un somni sinó veritat.
Et tornes a tombar.
La perspectiva del teu cos ha canviat. 
I no puc evitar recórrer
amb la punta dels meus dits
allò que desitjo sempre tant...
L'amant que tinc al llit
dormit com un infant.

Il·lusions constants

Són aquell dies 
en que sortir del llit no és una aventura
sinó un desig on la prudència,
es deixa de costat.
L'instint et guia
i et fa ser agosarat.
La valentia és el que et fa somiar
que els impossibles és fan reals.
No fa falta espases.
No ens farem més mal.
Les il·lusions per elles soles,
ja ens solen maltractar.
Diuen que per cada pensador
hi ha una il·lusió constant
pendent de realitzar.
Sóc l'argila
que es deixa modelar.
Però vigila...
les il·lusions són de paper
i ràpid poden incendiar.
T'ho diu algú que en té
i pensant en tu,
es va cremar.