en que sortir del llit no és una aventura
sinó un desig on la prudència,
es deixa de costat.
L'instint et guia
i et fa ser agosarat.
La valentia és el que et fa somiar
que els impossibles és fan reals.
No fa falta espases.
No ens farem més mal.
Les il·lusions per elles soles,
ja ens solen maltractar.
Diuen que per cada pensador
hi ha una il·lusió constant
pendent de realitzar.
Sóc l'argila
que es deixa modelar.
Però vigila...
les il·lusions són de paper
i ràpid poden incendiar.
T'ho diu algú que en té
i pensant en tu,
es va cremar.
No sé qui és l'afortunat que crema les teves il·lusions.Jo ja poc puc afegir, he aspirat a tot per quedar-me en res. Em costa perdre, si al menys tingués l'argila...
ResponEliminaL'entenc, entenc allò que jo entenc i potser poca cosa més; és a dir, que per a altres poc vàlid és el que jo pugui entendre. Ja sé que el que diré quedarà lluny d'allò que el poema és. Jo, Marta, és que crec que les coses que són són i les que no són, no són. Sóc, em sembla, de pensament molt clàssic, antic, llunyà. M'agrada tenir de mi alguna cosa en la llunyania (sí, la paraula, que t'he llençat com un bumerang de flors i espero, sense cap mena de presses, que retorni en riuades d'aquests versos que de dintre teu brollen i deleixen). Entenc que el poema aquest fa referència a aquells que estan entre l'espasa i la paret. No, no, no a aquells sinó als moments de cadascú en què així ens trobem o ens hem trobat o ens trobarem. Entre l'espasa i la paret. No, no, ja hem quedat d'acord i ho estava oblidant, Marta, que entre tu com autora del poema i jo com el seu lector, tu ja has establert l'acord en aquest vers "no fa falta espases". D'acord, sense espases. No és l'espasa, sinó la respiració que, en un sentit amplíssim i també intens, fa l'amor. Entre aquesta respiració lenta o volcànica i la paret, doncs. Però, no, encara no. No l'estic encertant gaire, Marta. Al poema no hi ha cap paret. Hi ha il·lusions de paper que es cremen i cremen. Entenc que el que aquí hi ha és entre aquesta respiració lenta i volcànica i un castell fet de cartes i fet entre dos cosos. I aquesta és la tessitura: si deixes de respirar et mores d'asfíxia per la manca de l'amor que s'apassiona i si respires un pel massa, les cartes cauen més enllà del cos, per terra. Les cartes cremades i que cremen, si potser les inflames amb el gas de la vanitat (no reclama sempre un cert grau d'autenticitat, l'amor, o un molt alt grau?). Ho sé, Marta, queda lluny del que és, però continuaré intentant-ho, d'acord? I sé també, això amb dubtes, però, que les teves poesies, mentre es pensen, són l'horitzó (mira, ha sortit l'altra paraula que et vaig enviar via ampolla de missatge esperant el retorn d'una resposta poètica), són l'horitzó que mentre més se'ls pensa més s'allunyen, però la distància que ens queda entre els dos, entre tu, poetitzant i jo, intentant pensament -perquè hem de practicar sempre la modèstia?- és d'una gran bellesa, similars als dies aquests en què el Sol és banya al mar, l'escalfa i xopa els ulls en una comuna mirada.
ResponElimina