Quan he obert la finestra...

En la fosca
quan he obert la finestra
m'he trobat aquesta lluna,
blanca,
immaculada
que em contava records,
que ja no recordava.
M'ha dit a cau d'orella
que necessita veure't
nua, 
nedant la meva aigua.
Aquí no hi ha pors
sols confiança
de tocar-te tota pell
ni que sols sigui una vegada.
Em donaré per satisfet
si em dones el permís
per olorar-te tota.
El que veig no em sacia.
Necessito comprovar
que l'amor pot ser pecat.
Deixa'm gaudir així
del que sempre han dit,
que és per grans.
No importa com siguis.
Ni la forma que tens.
Els meus llavis aquells seran
que aprendran amb el temps,
que el gust i les ganes són
el millor que tenim,
per gaudir-ne plegats.
La dolçor de la teva ànima.
El desig del teu calor.
L'amor que embriaga
i el petó gravat a foc.
Si les sorpreses són com tu
em poso una vena als ulls
i em lliuro al teu destí.
Nedant amb les teves aigües
em puc ofegar de gust.
M'encanta que sigui així.

Temps de silenci

Muda.

Muda em quedaré,

per que ningú sàpiga 

que en tu penso.

Difícil em serà

doncs l'instint és innat

i la boca m'obrirà,

enverinant la paraula.

Cosiré els meus llavis,

però de poc em servirà.

Tot el que volem ocultar

és el que més es veu.

El no és un sempre trencat

difícil d'apedaçar 

si és paper mullat.

Les normes del joc han canviat.

Presonera m'he tornat

dels meus propis sentiments

que intento oblidar,

sempre amb ajut del temps.

Però aquest s'encaparra en recordar

que encara que tot va endavant

queda quelcom allà al final.

Que pesat...

I jo com li puc dir,

que no és que et vulgui oblidar,

si no que vull difuminar

els petons que em vas donar?

Millor serà.

Lluitar sense espasa

és mort segura.

Però no tinc por. 

Que hi puc perdre ja.

Temps de silenci escrit al cor.

Muda.

Muda em quedaré, 

per que ningú sàpiga 

que en tu penso.

A trenc d'alba

Quan encara queda lluna al cel
i tu no estàs despert,
just en aquest moment,
vigilo la teva son.
Contemplo en el silenci
els llavis que m'estimen
i el cos que m'agrada tant tocar. 
El teu respirar provoca
que et vulgui despertar
i juguem a trenc d'alba,
altre cop, plegats.
A fora la llum comença a entrar
i jo tanco els ulls per pensar
que el que tinc al costat 
no es un somni sinó veritat.
Et tornes a tombar.
La perspectiva del teu cos ha canviat. 
I no puc evitar recórrer
amb la punta dels meus dits
allò que desitjo sempre tant...
L'amant que tinc al llit
dormit com un infant.

Il·lusions constants

Són aquell dies 
en que sortir del llit no és una aventura
sinó un desig on la prudència,
es deixa de costat.
L'instint et guia
i et fa ser agosarat.
La valentia és el que et fa somiar
que els impossibles és fan reals.
No fa falta espases.
No ens farem més mal.
Les il·lusions per elles soles,
ja ens solen maltractar.
Diuen que per cada pensador
hi ha una il·lusió constant
pendent de realitzar.
Sóc l'argila
que es deixa modelar.
Però vigila...
les il·lusions són de paper
i ràpid poden incendiar.
T'ho diu algú que en té
i pensant en tu,
es va cremar.

Ho has dit tan bonic...

M'han explicat tant de tu
que tinc ganes de tocar-te.
Saber que tens pell com jo
i no ets pas un miratge.
Que respires aire del cel
i veus aigua,
quan necessites refrescar-te.
Tens lleganyes als ulls 
quan acabes d'alçar-te...
però tens desitjos de ser
el que ningú ha estat per mi
abans d'imaginar-te.
No gastis temps
si creus que no en disposes.
Ho has dit tant bonic,
que aquesta m'agradaria ser.
La vida és una caixa de sorpreses
esperant ser oberta
per qui es guarda,
estones tendres.
No calen llaços ni floritures...
Em conformo amb constància.
Sempre hi ha un després
abans d'un demà.
Les coses s'intueixen abans
de que puguin passar.
M'han explicat tantes coses
que tinc ganes de tocar-te...
Et deixaràs?
No calen paraules...
El sí, de moltes maneres
es deixarà esbrinar.

Ja ho he decidit

Ja estic farta de lluitar,
contra el voler i el poder.
Sempre planifico allò que en diuen temps
i mai sé quin és per mi
i quin,
sols he de mirar a través...
A través de la distància 
d'allò que no m'està permès.
Necessito el teu indult
que em faci lliure l'ànima
i em tregui les manilles
que em manté lligada a tu.
Buscant la clau m'he adonat
que potser,
no em vull lliurar del meu futur.
Els bons descobriments 
s'han d'assaborir 
amb tots els sentiments.
Amb tu em vull quedar.
Ja ho he decidit.
Tu podràs dir que no.
Que m'importa,
et demostraré el que sé fer.
Ningú és mor per mi,
ho sé.
Però quanta gent demostra 
el que per tu sent?
Encara que jo pugui escriure cada nit
no és un guió assajat.
La vida també es pot planificar
i no sortir com un ha desitjat.
M'encanta ser l'esquer
que tu vols pescar.
Però no et pensis que fàcil serà.
La meva força neix
de la teva seguretat.
No vull apagar res.
Ho vull encendre tot.
Per si algun dia m'has d'oblidar
recorda el que et dic:
la meva boca et pot mentir
però els meus ulls sempre,
la veritat et diran.

Mai és oportú oblidar a qui estimes

Tinc la sensació,
que el mai més
ha arribat massa aviat,
camuflat per l'oportunitat agredolça
d'allò, que mai s'esborra.
D'un buit que comença a fer-se gran
quan intento respirar el teu record.
Que tonta,
sabia que això passaria
i no vaig preparar-me prou.
Les il·lusions feien créixer les mentides
com bombolles de sabó
que esclaten
en el moment menys indicat.
Mai és oportú oblidar a qui estimes.
És la proba que ningú vol superar.
Sempre tenim quelcom a renunciar.
Mes, és difícil saber-ne triar
si és el cor,
el que comença a manar.
I ja m'he tornat a equivocar.
Ho he tornat a donar tot
i l'amor m'ha tornat a matar.
Mai un tot va ser tan gran.
Ara ja no és res.
Un petit res,
que s'intenta oblidar.
Mai es oportú
enfrontar-se 
contra el que no es pot lluitar.
El sentiment sempre és més fort
que la racionalitat.
Sentint-t'ho molt, així morirà.