que el mai més
ha arribat massa aviat,
camuflat per l'oportunitat agredolça
d'allò, que mai s'esborra.
D'un buit que comença a fer-se gran
quan intento respirar el teu record.
Que tonta,
sabia que això passaria
i no vaig preparar-me prou.
Les il·lusions feien créixer les mentides
com bombolles de sabó
que esclaten
en el moment menys indicat.
Mai és oportú oblidar a qui estimes.
És la proba que ningú vol superar.
Sempre tenim quelcom a renunciar.
Mes, és difícil saber-ne triar
si és el cor,
el que comença a manar.
I ja m'he tornat a equivocar.
Ho he tornat a donar tot
i l'amor m'ha tornat a matar.
Mai un tot va ser tan gran.
Ara ja no és res.
Un petit res,
que s'intenta oblidar.
Mai es oportú
enfrontar-se
contra el que no es pot lluitar.
El sentiment sempre és més fort
que la racionalitat.
Sentint-t'ho molt, així morirà.
Llisquen, les teves paraules per tots el vessants del cor humà (del acor i del des acor humà). Solquen per les ombres i s'enlairen per les llums. I això m'agrada. Bona nit i bon descans.
ResponEliminaL'amor sempre mata una mica, estimada, perquè és una ferida dolça que ens sacseja les passions i trastorna la consciència.Tan intens pot ser que fins i tot ens confon en les nostres decissions.A vegades.
ResponEliminauna miqueta trist marteta pero fabulos sento no averlo lleguit al moment pero ya esta lleguit jejeje petoooon reinaaa
ResponElimina