Romania quieta,
deslligada de les ombres.
No li importava anar nua
o despullada,
tant era si el tacte
ja la vestia
en les hores fosques.
La vida, li havia donat camins
però també laberints on perdre's,
i ara,
ja no buscava impossibles,
sols el tacte de carícies
que li diguessin
que tothom podia respirar,
en l'obagor
de les tenebres.
El record
comença en un lloc qualsevol
on qualsevol riu o plora,
on l'edat no és un nombre concret,
on els instants s'enganxen a la vida
i allí resten per sempre
encara que, a vegades,
els vulguem esborrar.
Entre la multitud
espero sentir la teva veu
aquesta nit
i si no,
me la imaginaré
a cau d'orella
xiuxiuejant mots
que s'arrapin al meu coll
com el millor collar de perles,
per lluir-lo quan no hi siguis
ensenyant-li a tothom,
que el millor vestit que porto
són les teves carícies
enganxades al meu cos dient-me,
que quan tu em toques,
tot es torna possible.
Encara es deixaven sentir
perquè tenien força per dir,
i estones per callar.
Tot tenia el seu temps
com el va tenir ahir,
i el tindria demà.
Així seria sempre.
No hi ha mesura en el fet de donar
quan es dóna perquè sí
i amb el perill de l'aventura
ens endinsem al desconegut
amb ulls clucs
i mans nues
però plenes,
de possibilitats infinites.
Sols cal deixar-se anar,
i de tant en tant,
obrir les ales
i enlairar-se.
Ni un polsim,
ni un pedaç.
En vull més.
Entre dies,
setmanes,
i anys.
A batzegades,
sacsejada
de cap a peus
i dels peus al cap,
de l'indret
i del revés,
per sempre,
perquè sí,
encara que hagi de tornar a començar
i acabar mil cops
dins del mateix forat,
en vull més.
Ni un polsim.
Ni un pedaç.´
La pietat té ales de seda
embolcallades en paper fi
d'aquell que cruix quan l'arrugues
i de tant en tant es fa sentir
dient paraules que abans tenien camins
i ara sols són records
que riuen a les orelles
i fan plorar als ulls,
humides llàgrimes trapelles.
A estones
busquen el refugi
que un convenciment humà
s'esdevingui diví
per poder assegurar,
que l'impossible ja s'ha fet,
el possible s'esdevé
i el que no és,
no pot ser.
Però,
com sempre,
l'error no és de ningú
o ningú se'l vol quedar
i ara sols resta,
que la pietat
amb les seves ales de seda,
ens deixi tornar a volar.
Després d'una lluita ferotge
torna abraonada
a la pell i l'os;
l'únic que li queda.
Arrossegant les cames
i esbufegant
que no es guanya cap guerra
quan la mort és el ferotge animal,
d'ullals de pedra.
Sense retorn,
la vida queda passiva
després del decés
i res ja resta més,
que l'ànima etèria,
la llàgrima que rodola,
i el dolor que creix.
