embolcallades en paper fi
d'aquell que cruix quan l'arrugues
i de tant en tant es fa sentir
dient paraules que abans tenien camins
i ara sols són records
que riuen a les orelles
i fan plorar als ulls,
humides llàgrimes trapelles.
A estones
busquen el refugi
que un convenciment humà
s'esdevingui diví
per poder assegurar,
que l'impossible ja s'ha fet,
el possible s'esdevé
i el que no és,
no pot ser.
Però,
com sempre,
l'error no és de ningú
o ningú se'l vol quedar
i ara sols resta,
que la pietat
amb les seves ales de seda,
ens deixi tornar a volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada