M'entretingueren les ganes
les teves mans a la cintura,
la teva boca assedegada
i els teus ulls,
mirant-me nua.
M'entretingueren els sospirs
i les teves paraules,
seria per què vaig pensar
que algun dia serien meves.
Ai que ximple.
I entretinguda vaig quedar-me
pensant amb hores eternes,
aquelles que sempre fan perfecta
una imaginació perduda.
Potser és que els impossibles
em passen factura
o simplement
que sóc d'aquelles que pensen
que l'amor no es troba,
sinó que et busca.
Ja no en sabia més,
ni podia,
ni volia.
Estimar ja no era un repte,
era una paraula passada
enganxada a una llàgrima,
que queia al no res.
El suïcidi de l'ànima
trencada en mil bocins,
la desesperació d'un crit sort
que ja no s'escolta.
L'adéu precipitat.
La mort ràpida.
L'ofec de boca tapada
i cor sagnant.
La fel de l'odi
i qui sap,
si algun dia l'oblid.
Però ara ja no en sabia més,
ni podia,
ni volia.
Estimar ja no era un repte,
era una paraula passada
enganxada a una llàgrima,
que queia al no res.
Crec que tirar enredera
seria difícil,
doncs ara ja conec
com es vesteix,
l'aroma de la teva pell.
Enyoro la teva olor
i la busco en el meu cos
per si està per algun racó
però crec,
que haurà de tornar a tocar-me
per recordar-me,
de qui ara sóc.
Em paralitza.
M'embriaga.
Em despulla.
La desitjo a tothora
prop de la meva.
Que es desfaci com el sucre
que dona dolcesa
i no embafa.
Addictiva.
Perillosa.
Seductora.
Es passeja sense vergonya
i em deixa nua quan m'abraça.
Serà que em desarma
i vull tornar a ser teva,
per que mai en tinc prou
després de fer amb tu l'amor,
d'allò, que en la pell es queda.
Recordo una petita porció
d'una paraula,
que enganxada a un silenci
la va fer emmudir.
Si l'amor era una llàgrima,
ofegada es va quedar en ella
sense poder retrocedir.
Volia parar el món,
cridar fins a morir,
oblidar-se d'allò
que li naixia dins el pit.
Però tot va continuar igual.
Al dia li seguí la nit,
i a un dilluns un dimarts
com a cosa natural.
Decidir oblidar.
Anestesiar-se del dolor
que no la podia deixar
per així
qui sap,
si tornar a sentir.
Mes un dia la sorpresa
la va venir a visitar
i tres paraules
va tornar a escoltar.
Hola com estàs?
Qui en vulgui saber el final
sols cal que li llegeixi els ulls
i ells li explicaran,
que es van tornar a trobar
on el desig no es pot apagar
quan aquest,
és de veritat.
Recordo una petita porció
d'una paraula
per que la resta,
ja l'ha he oblidat.
Hi ha paraules màgiques
que no s'escriuen
és diuen,
que arrelen en ànimes buides
i troben consol
en llavis assedegats.
Hi ha paraules segellades
en ànimes dormides
que esperen carícies,
per poder despertar.
On els silencis
no marquen pautes
sinó intervals,
dels que mai arriben tard.
Són petites converses
de complicitat
on sols dos,
entenen de que van.
No els hi calen guies,
ni ensenyances
doncs l'instint va per davant.
Hi ha paraules que maten,
d'altres que insinuen
i d'altres,
que ens ensenyen a estimar.
Avui he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú.
És menuda
i té les ales gastades
i unes galtes rosades,
que es fan grosses quan somriu.
Sempre va descalça,
doncs no necessita
sabates per volar.
La meva fada
té la mirada perduda
i no sap on ha d'anar.
Ha perdut la seva màgia
enmig de llàgrimes d'acritud
i ara passeja trista,
enmig de desconeguts.
Avui m'he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú,
que li fa falta que l'estimin
i que per recuperar la seva màgia,
li fa falta algú com tu.
Atura't.
Aquí s'acaba la història.
Amb uns segons de diferència
em passat de tenir la bossa plena,
a tenir-la buida.
De tenir amor,
a tenir rancúnia.
De tenir ganes,
a perdre-les.
Quina valentia la teva
de matar-me
d'una sola estocada
per l'esquena,
quan més confiança et feia.
Atura't.
Ja res em queda.
Fins i tot
les llàgrimes,
van decidir oblidar-te
i marxar lluny
on la por,
no fos la meva guia per viure.
Atura't
i pensa.
Això és el que volies?
Doncs mira,
tu mateix
t'ho has servit amb safata.
Exacta
a la que en que un dia
et vaig regalar l'ànima
i ara em tornes,
les seves engrunes.
