L'espero sempre a la mateixa hora,
asseguda.
Ella m'ensenya a retallar les teves formes
de manera descarada
i sense dir paraula,
li obro la boca per ensenyar-li
a ser muda.
La paciència és una virtut
que amb tu perd costum,
a la llum de la lluna.
No puc desaprofitar ni minut
quan la gana em crida,
el moment arriba
i la nit no és eterna.
No sigui que la oportunitat
no torni mai més a ser nostra
i s'oblidi d'aquella que un dia,
va morir per tu en la fosca.
Tancaré els ulls
i pensaré que de nou ets meva
dibuixant fantasies
amb els dits d'una estrella,
on s'il·luminen cels
enamorats de llunes eternes,
somriures dolços
i carícies perpètues,
on morir per tu
no sigui una fal·làcia
retallada en la fosca,
sinó realitat compartida.
En els estels de la mirada
vaig recórrer el teu cel.
Ulls foscos
en nit de mel
on els somnis començaven,
pels perfums de la carn.
Aquella que no es veia
però s'imaginava
en tots els detalls,
sentint l'escalfor d'unes mans
que pressa tenien,
per comprovar-ne cada pam.
Però elles no vingueren
i preses de la seva timidesa
les estrelles ens digueren
que sols volien amants.
Qui sap si la propera vegada
ens agafaran
i construiran nous cels
on poder passejar,
les pauses dels desitjos
que un dia van crear
aquells ulls foscos
en nit de mel.
Aquella que no es veia
però s'imaginava,
amb tots els detalls.
De la llum que em guia.
De les ganes que em sobren.
De l'amor que m'omple,
de tot plegat,
surt la guspira que fa màgia.
Alguna cosa falla.
D'alguna en dic mentida,
doncs fa temps que no s'encén,
per atiar flama.
Serà que de sentit únic camino,
que respiro de la mateixa manera,
que aviat oblido que estimo
quan en mig de la nit
necessito de carícia.
Saps que faré?
Esperaré asseguda
a que la llengua,
em vinguis a mossegar.
Per que d'on en surt la màgia
s'encén guspira
difícil d'apagar.
No tinguis pressa,
aquesta és un estat
que m'encanta al teu costat.
Si tu en tens ganes,
jo tinc del tot el temps per disposar
de les teves paraules.
Els actes,
ja es descobriran.
En quina magnitud
surt la genialitat
quan qui recorre la teva pell,
en banya la ocasió.
Tocant cada detall
ens ensenya que la realitat
s'espera per respirar
de la teva boca el sabor.
Per què,
qui no voldria ser
el que s'escola per tots racons,
sense oblidar-ne cap porció?
Llavors seré,
la que et mullarà les ganes,
la que dirà paraules
vestides de dolçor.
Aquella per qui les matinades
ja no es dormen
i s'omplen,
sempre de calor.
Caldrà tenir un lloc
on l'aigua ens vingui a trobar,
per si de cas ens ofeguem
i no podem alenar
mai més del nostre cos.
Mullats,
així quedarem
on el desig
sempre deixa pas a l'acció.
En quina magnitud
surt la genialitat?
Sempre en aquella
on la set,
ens troba despullats.
Li explico al meu cor
que hauria d'oblidar-te,
però aquest mai em fa cas.
Va per lliure,
en direcció oposada,
en sentit contrari
al que la norma marca.
En sóc idiota,
doncs la teva llengua
ja no és,
el que abriga la meva ànima.
Simplement una cosa morta
que ja no em desitja.
Quan es comença a estimar,
per que ningú t'explica
que algun dia pot arribar el final?
Serà que la llengua calla
el que la boca espera
que torni a passar.
Tot queda enredera.
Ara,
sols em queda oblidar.
Per que el temps que corre,
sempre és una venjança
que mai s'atura
i ens deixa sense paraula.
Atrafegats en una vida
que no té pausa ni espera,
cada instant somiat
és un ara del passat,
que ningú desitja.
El secret no és viatjar
a cap racó no explorat,
sinó el poder dir
que no em sentit
que ara,
ja no és mai.
Que hem aprofitat
totes les abraçades,
els petons,
les rialles
i les llàgrimes
i que de tot,
hem aconseguit fer una vida
que poc a poc camina,
encara que aquesta
tingui una fi.
Per que mai ningú pugui dir
que no voldria tornar a viure
per sentir,
que té l'esperit lliure
del temps que corre
encara que aquest,
ens faci patir.
Vermella.
Suau i dolça.
De pell coberta
cirera.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la.
Per tenir el seu gust a la llengua
sempre en tinc pressa
i no et deixaré marxar,
sense haver provat la teva.
Pots deturar el temps
o trencar la norma,
per que quan et torni a veure
et menjaré la boca.
La que de cirera es pinta
vermella i dolça
i no deixa més temps,
que la que imagina
la necessitat de que sigui
per sempre meva.
Dibuixada,
entre l'anhel i l'avidesa
somio cada dia amb ella,
esperant que el temps me la porti
sense necessitat de robar-la.
Vermella.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la,
de la teva boca.
.jpg)