Cada muntanya serà una vall
i el meu instint no em mentirà
si amb això aconsegueixo
com sempre,
tirar endavant.
L'impossible es convertirà en un joc de nens
i els meus somnis es faran realitat.
Tan senzill i tan cert
com que dos i dos fan quatre
i els ocells volen pel cell.
La motivació serà un grau d'experiència
que la vida em farà guanyar a pols.
No importa,
estic preparada
per alçar-me cada vegada
i mantenir el destí a ratlla,
si és això el que tu vols.
La veu se'm farà forta.
Els actes contundents.
La ment sàvia i alliçonada...
Per cert...
Si el que em motiva és un engany
ja he caigut en el meu propi parany,
i motivar-me no és suficient
per donar-te el títol de valent
si ara, em resultes un estrany.
Serà millor intentar oblidar
si és que mai he pogut esborrar
el teu rostre de la meva ment.
Diuen que les parets no parlen,
que callen secrets
entre el guix i la pintura,
entre el temps i l'escriptura
que en elles es pinten.
On tot s'atura,
plasmat en un per sempre
que no calla.
Amb lletra fina o gruixuda
la intenció és el que hi fica.
Ni la pluja pot esborrar
el que la tinta pot deixar marcat.
Els sentiments no sols viuen al cor,
sinó escrits en un paper
o en parets pintats.
Ideals.
Amors.
Sensacions atrapades
en aquell precís instant.
Murs que parlen
amb paraules sordes,
aquelles que s'escriuen
i potser,
mai s'escolten.
La última nota donarà el toc de sortida,
la que ens farà tocar el cel i volar.
Després,
tot serà possible,
fins i tot somiar
amb un esperit lliure
on tothom espera arribar.
On no hi ha res,
que ens pugui lligar
i el pensament és d'un mateix
i no dels que tens al voltant.
On un sí és decisió
i no imposició del que diran.
I el no, condició de ganes d'actuar.
El camí recte no s'haurà de triar
si el que es vol és tombar.
El que per mi és infinit,
per tu pot ser un instant.
I veus,
no hi ha res de mal.
Viure, riure i estimar
són condicions importants
per que l'esperit lliure pugui créixer
i fer-se gran.
No cal que sigui estiu
per sentir la teva calor
a flor de pell.
Quan tu ets a prop,
el motiu és un batec,
la teva olor,
la sensació que sense tocar-te
m'inundes tot el meu jo.
El mirar-te crea condició
d'aproximació.
Vull trencar les normes
que no em permeten passar
i així iniciar,
el que tots dos,
estem esperant.
La suavitat del que toco,
m'incita al desig.
El pecat incontrolat
de tenir-te sols per a mi.
A flor de pell
en mig de molta gent.
Pobrets, ells que sabran,
si el que toco
és la suavitat d'un sentiment molt gran.
La brisa del mar ens farà d'abric
d'un estiu,
on no fa falta que faci calor
per sentir la teva pell.
Quan tu ets a a prop,
el motiu és un batec,
la teva olor,
la sensació que sense tocar-te,
m'inundes tot el meu jo.
Passejant pel carrer,
gris, avorrit i xafogós,
m'han abraçat sense motiu,
i tot s'ha tornat de color grogós.
M'he fregat els ulls
però res ha canviat.
I he sentit dolça escalfor,
que brollava inesperadament
d'un cor cansat.
Groc pot ser el color
que em torni la il·lusió.
Per valorar-me una miqueta.
Per gaudir d'aquesta vida.
Per tenir diferent opció.
No sempre s'ha de donar
esperant que et tornin.
Lo millor és donar sense esperar.
El resultat ja arribarà.
L'important és sentir-se bé
amb tot allò que nosaltres fem.
Les opinions fan créixer i madurar.
Algunes ens fan plorar.
Però sempre, pensar.
Passejant pel carrer
gris, avorrit i xafogós,
m'han abraçat sense motiu,
i tot s'ha tornat de sobte,
groc intensitat.
El ja és ahir
i no t'ho vaig poder dir.
El somiar s'ha fet etern
i s'evapora el sentiment
en aquest curt plaç de temps.
Tinc trenta minuts.
Ni més,
ni menys.
Per dir-te quan,
com,
de quina manera,
sols en tinc trenta...
I és en aquest moment quan,
la meva llengua es torna lenta
i no et sap explicar,
que necessita més temps
per estimar.
I amb trenta minuts què és pot fer?
Vine i t'ensenyaré.
Les sensacions d'un segon
poden no aparèixer en tota una vida.
O qui sap,
en un instant,
la màgia, es pot fer real.
Últimament dels barrets de copa,
surten somnis genials.
Dibuixats en la penombra
vas resseguir la línia marcada.
Intuint el seu dibuix
en vas alimentar el gust i les ganes.
Cada moviment era un encert.
Sabies el que menjaves.
Però potser,
no ho recordaves.
Fer-te memòria per mi
va ser un plaer.
Tu hi vas posar la màgia
i jo...
No feia falta fer res més.
Jo t'ofereixo.
Tu tastes.
I en mig d'aquella follia,
d'un llit mig desfet,
em mirares fixament
passejant els teus dits
tocant melodies estranyes,
i em vas dir:
El primer que volia fer
el dia que vaig conèixer
va ser,
robar-te un petó
dels teus llavis.
Diuen que quan un toca el desig
difícilment l'oblida.
Així m'ha passat a mi.
