Aquesta no és la història
que sempre heu sentit explicar.
On el drac sempre es menja
tot el que pot rossegar.
Jo crec que aquest no era tant dolent,
la princesa era una mica rebel
i el pobre príncep un pasarell
al que li volien prendre el pèl.
Sabeu que va passar?
doncs, que ella, la princesa
es volia emancipar.
Volia veure món
i deixar-se de romanços
viatjar amb les amigues
i gastar-se tots els cuartos.
Necessitava un pla
i amb el drac va pensar.
Si ell la segrestava
podria fugir
i amb una mica de sort
quedar-se amb el botí.
I així van quedar.
El drac es va presentar
a la porta del castell
i d'una flamerada
els va cremar fins el clatell.
Volia a la princesa
com a pagament
si no volien fer-se el seu propi enterrament.
I allà marxen drac i princesa.
Però que us penseu
que tot va sortir com ella va voler???
El rei amb telèfon en mà
a Sant Jordi va cridar;
i allà que el cavaller
segueix les petjades del nostre drac.
Quan ella ja es pensava
tenir el viatge arreglat
es present aquell pesat
per esgarrar-li el seu pla.
Alguna cosa havia de fer.
Ja ho tenia!!!! Si el passarell del cavaller mata al drac
ella es queda amb el botí
i marxa a les Caimans
a gastar-se els cales.
Arriba Sant Jordi amb espasa en mà;
li clava enmig del cor
i la sang comença a brollar.
Més que és això que surt
del pit del pobre drac?
Són roses vermelles a punt d'esclatar.
Ai que la princesa se'ns ha enamorat....
I d'ella i Sant Jordi que se'n ha fet?
Doncs estan a les Caimans rodejats de rosers
bevent caipiriñas i posant-se morenets.
FELIÇ SANT JORDI!!!!!!
Segur que ser feliç
no és tan difícil.
Hi ha gent que ho és.
Segur que somiar
no és tan difícil.
Hi ha gent que ho fa.
Segur que tenir-te no és impossible
però per mi...
ja ho saps...
Encara que la meva ment lluiti
contra aquest destí lineal
i cridi amb veu sorda
que mai t'oblidarà
el temps s'encarrega
d'oferir-me ocasions
per que tu les rebutgis
sense tenir contemplacions.
Arrasant per on passes
del meu pensament ocult
t'instal·les d'ocupa
i no em deixes oblidar
el teu cos, la teva boca
i l'amor que em vas donar.
Oportunitat és el que té
el sentit de l'ocasió.
Ensenyança el que es troba
al rebuig de temptació.
Com caramel que en boca es desfà
segur que tot es possible...
fins i tot el poder somiar.
T'ho puc dir clar
si és que tu ho vols sentir
que les titelles es fan al teatre
i els entreteniments al circ.
Que la vida
per tu sol no gira
i respirar es fa per instint.
No sempre estic disposada
per quan em necessites a mi.
Jo també tinc vida.
Jo ja no sóc tu.
Potser el tu i el jo
vam ser nosaltres
però ara ja no té sentit seguir.
T'aniria bé pensar
en el que vas tenir.
M'aniria bé pensar
en el que he deixat.
Així et tornaria a repetir
per enèsima vegada
que un jo no necessita un tu
per que el cor
em continuï bategant.
Si ens parem a pensar
potser l'infinit no és tan gran,
potser sigui un instant
que perdura en el temps;
simplement
un moment
que ens invita a escurçar distàncies
entre el que ens imaginem
i el que tenim o desitgem.
Un simple sospir
dins la immensitat.
Un record fugaç
que sempre em buscat.
És més fàcil mentir-nos
que afrontar la realitat.
Però el temps tot ho cura
i allò que en diem infinit
es fa tant petit
que es difícil de pensar
que mai la realitat
va passar o existir.
Potser ens podrem trobar
en la pròxima estació
i farem camí plegats.
Seurem junts
i ens mirarem als ulls.
Els llavis no es podran desapegar.
Olorarem la nostra pell
que ens explicarà la nostra vida
i ens tocarem amb els dits
pensant que tot no és un miratge
causat per la necessitat de la nostra ment
i del nostre cor.
El seu batec
serà la nostra música;
i l'aire l'aliment per subsistir.
No necessitarem res més.
No necessitarem a ningú més.
Sols nosaltres serem necessaris
per seguir a partir d'aquest moment
el nostre viatge.
Al fons a mà dreta el trobaràs,
tocant el piano
en aquell bar.
Sempre fuma
i amb veu greu canta,
que mai morirà per no oblidar.
Una cervesa és l'opció
els còctels la perdició;
mentre en les tecles sonen,
aquells acords de la cançó:
"...i sempre viuràs lliure
encara que desitgis l'oblit;
les accions pesen en els homes
mai en el seu esperit..."
I just quan arriba el moment,
en que tothom aplaudeix,
ell abandona la sala,
a penes observant a la gent.
Encén una cigarreta
i es fa fonedís.
Demà tornarà.
Al fons a mà dreta
tocant el piano en aquell bar.
Sempre fuma i amb veu greu canta
que mai morirà per no oblidar.
No tinguis cap pressa
i menja'm amb dolcesa,
buscant la meva boca
com aquell que necessita
per aprendre de saviesa.
Com si el temps no tingués hores
i els segons fossin eterns,
els teus petons....uff...
enmig d'un joc de follia
em cremen a la pell.
No tinguis cap pressa,
el destí ja està escrit
i em diu dia a dia
que l'amor que sents per mi
segur que es per tota la vida,
si no ens falla el nostre instint.
Per si de cas no tinguis pressa.
No se sap mai el que pot passar.
El que tenim és el present
i jo no vull tenir passat,
esperant una altra vida
per tenir-te al meu costat.
