que agafa força en els meus llavis,
i s'abandona sense recança.
Has imaginat tantes vegades
com seria la màgia,
que avui,
vols que aquesta,
en sigui perfecta.
I tanques els ulls,
i obres la teva ànima,
i voreges els sentiments,
deixant oberta la carícia.
Mentre,
la nit escampa les seves hores
sense pausa,
però tu no te n'adones,
perquè el moment t'atrapa
i et fa presoner,
d'un retorn impossible.
Agafes aire i camines,
deixant-te endur per la inèrcia
pensant que sigui el que el distí vulgui,
perquè avui, la covardia,
te l'has deixat a casa.
I tot que dubtes,
perquè aquests sempre existeixen,
li mires als ulls
i amb el seu silenci et contesta,
que ella,
també t'estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada