que després de sentir-te la veu
durant deu hores,
no va tenir cap mena de dubte
que el que volia,
era estimar-te.
Jo, en primera persona
infinitiu o gerundi
d'un temps futur què,
s'imagina passant per la teva pell
hores eternes,
tancant els ulls com els cecs
per aprendre més de cada corba
on rellisquen els meus dits,
on es perd la meva llengua,
pensant-te, sempre sense roba.
I així penjats d'un fil
anaven els sospirs
d'un cantó a l'altre,
projectant que la distància
era un divendres nit,
una taula,
dues copes,
i un sol desig.
El nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada