avui cridaria el teu nom tristesa
i marcaria llàgrima viva,
on el camí del consol no té pressa.
Per que en sóc especialista
en no saber d'on surten els meus errors.
Podrien estar dibuixats en sorra
i esborrar-se en cada onada
i en mar blava desfer-se.
Però no.
Sempre acabo en llàgrima viva
al recordar,
el que podia i mai va ser
però vaig sentir,
ben endins del meu cor.
I em refugio en el record
pensant que aquest apaga el dolor.
Ai que poc en sé.
L'únic que mata el dolor
és la mort de pensar més
amb el que s'estima.
Intentaré matar al sentiment,
però no sé si en sabré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada