Sols un instant
que fins ara,
s'amaga en la paraula
que sempre demana algú.
Quan la lluna dibuixada
troba el seu racó per somiar
és a ella qui li explica,
el que el seu cor ha de callar.
I atenció li presta
i en silenci escolta
el que ningú mai sabrà.
Que ella ja no té ànima
doncs fa temps que li van robar
en mig d'una nit de follia,
en la que es va deixar estimar.
Ella ja no camina.
Ella ja no té ganes de plorar.
Ara sols espera el dia
que aquell que la va deixar
tingui un minut per pensar,
que hi ha marques en la pell
que mai podrà esborrar.
Ella escriu la paraula
qui sap si algú la llegirà.
JA L'HI HAURA LLEGIT, I SE'N ADONARA DE QUE AQUELLA LI VA ESTIMAR AMB TOTES LES SEVES FORÇA I CONVICCIÓ.I ESDEVE UN REPTE PER A LLUR BONHOMIA ADONARSE'N...QUI SAP SI HO FARÁ PERO SI ,EN TOT CAS,ELLA ESDEVÉ UNA GRAN PERSONA,QUE HI COSTARÁ TROBAR TOT DE NOU.MIL.LER
ResponElimina