Tota per a mi

A palpentes
on el tacte dissimula la falta d'aire,
seràs per mi.
I la seguretat de l'afirmació
no en serà motiu.
Seran els meus actes
els que et portaran al camí,
del que mai voldràs sortir-ne.
Cap paraula 
brollarà de la meva boca.
Ni falta que en farà
per que es tornaran mudes,
en un ball de carícies.
El desig,
una caixa de sorpreses
per obrir.
El temps,
la impertinència 
que no es pot aturar.
La teva pell,
una terra per explorar
on perdre'm seria un plaer.
El plaer de tenir-te,
tota per a mi.

La meva llengua

Quan crida el cel

tothom calla

i quan crida el poble,

el cel què conta?

Que plora llàgrima
en sentir,

com la gent perd la paraula

i li fan esborrar la seva ànima

a cop de porra.

L'arma més potent

no és la que pega,

és la que fa silenciar 

el que ens surt per la boca.

Però el que no saben,

el que no entenen

és que no som poca cosa.

I encara que castells més alts 

hagin caigut,

nosaltres sempre farem pinya.

Perquè la força 

com la llengua,

sempre va dins de l'ànima.

L'autèntic desig

He de practicar més
per caminar sobre el teu cos
i que la inèrcia,
no em faci caure
en les temptacions.
On les noves textures
tenen ganes de nous sabors
que al paladar es fonen.
Quan la pell
no porta additius
que la transformen,
arriba l'autèntic desig.
Aquell que es desperta aviat
i sempre en té ganes
de contemplar-te nua
al meu costat,
quan la nit no té pressa
i ens ensenya a sospirar.
Saps que et dic?
Què fer l'amor 
em dona gana
i la gana sols marxa,
quan ja s'ha menjat.

Amor

Sempre tinc 
un raconet per tu.
A vegades ets a prop,
a vegades massa lluny
però sempre present,
sempre viscut.
Quan apareixes,
no em deixes indiferent
i em remous per dins,
com brúixola al vent.
Perdent el Nord,
perdent el Sud.
Amb papallones a la panxa,
amb la vena als ulls,
però que més dóna
si viure ha de tenir ingredients
per assaborir-ne el contingut.
Quan truques a la porta
tothom et deixa passar
per que ets el convidat estrella,
el convidat més especial.
I quan marxes,
t'acomiaden amb tristes llàgrimes
d'aquelles, 
que pesen massa per recordar.
Per que ets tu l'amor,
el que ens va ballar el cap 
i ens fa trontollar.
No li diguis a ningú
però quan et torni a tenir
t'agafaré tan fort,
que no et deixaré marxar.
Ai l'amor, 
el que ens fa fer.
Sospirant ens tens
fins que et decideixis,
tornar-nos a visitar.

Fes-ho

Que res t'aturi.
Que res et pari.
Si és el que tu vols,
fes-ho.
No hi ha permisos
per que l'ànima no voli.
Agafarem impuls 
i junts,
arribarem on calgui.
A prop del cel,
a ran de mar,
tocant estels
i dibuixant camins,
plens de somnis.
En silenci
o cridant,
que no som deus
però tant ens fa.
Que ens importa molt
o poc,
el que l'altra gent ens digui.
Fes-ho
i trencar-ho tot,
les regles diuen
que s'han fet per això.
Vine a somiar
on la realitat es difumina,
on neix la veritat
a cada carícia.
La que no es pot amagar
que pel desig s'anima
i es deixa atrapar
sols per la cobdícia
de saber que tenir-te,
és un pecat.

Engrunes

Quan encara no sé
si tancar la porta o obrir-la,
si respirar o ofegar-me,
si viure o morir-me,
recullo les engrunes 
per intentar sobreviure.
I posar un peu darrera l'altre
per caminar tornar a aprendre,
i a buscar el meu somriure
on les ganes de viure,
volien acabar-se.  
Esperant voldré córrer
i desitjaré que el dolor 
sigui mentida,
per pensar que potser així,
la pròxima vegada
em faré invencible.
I com que sé 
que és més fàcil dir que creure,
li ensenyaré al meu cor
a valorar-se
i et mostraré com puc renàixer 
de les meves pròpies cendres.
Tot és qüestió 
de tornar a estimar-se.
Per que encara que ara de mi
en quedin engrunes,
et demostraré
com les petites coses
poden tornar a viure,
si les deixen.

La solitud em recorda

Esperant,
marxes com el fum
entre les meves mans
i desapareixes.
Ara ja no compto les hores,
ara sols deixo 
que els meu sospirs
m'acompanyin
i em vesteixin. 
Que em diguin si saben
on puc buscar-ne les restes
d'allò que no fa molt,
n'eren parts senceres.
I no es riguin 
d'algú que va a palpentes
per que li han apagat la llum
i ara,
va a cegues.
Jo no vaig tenir la culpa
d'estimar-te
i ara la solitud em recorda,
que sóc una petita brasa
de la teva foguera, 
que abans cremava.
Consumit el desig
sols em queda marxar
intentant no recordar,
el que deixo enredera.