Sola.
Sí, sola en una taula rodona.
Petita o immensa,
què importa.
Bellugant idees,
remenant la copa,
pensant, que estic sola.
De fons,
la cançó d'una melodia
picada en un piano
que s'imagina.
La gent parla,
crida.
Però jo estic sola.
Ja has marxat fa estona
i la cadira m'ensenya
que ja és morta.
La gent del carrer
no m'escolta
i camina a corre-cuita.
Li he fet una foto
a la teva copa
però tu no hi ets.
Jo
ara,
estic de nou sola.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I em recorda a matinades
on sols diuen veritats
els llençols que ens tapen.
A estones impossibles
sempre imaginades,
a foc i agua salada,
al mar que ens ofega
les nostres ganes.
Allò que es diu
dolcet a l'orella
per no despertar a ningú.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I m'imagino
retallant poemes,
escrivint paraules
i fent l'amor amb tu.
I pensant que lo meu
és de tots dos,
on no importen les petjades
dibuixades en l'horitzó,
per que l'abans no és l'ara,
el demà qui sap l'avui,
l'instant és un somriure
pintat en els teus ulls.
Als llavis
m'agradaria
avui,
portar-ne del teu gust.
Em vaig marcar una fita
arran de mar coberta de sal
i sorra fina.
Les ones mullaven
el que quedava de la meva vida.
L'escuma feia dibuix
marcant territori
del que si no se sap nedar
mes val no tocar.
De sirenes ja no en queden
que em puguin salvar.
Però jo no tinc por,
doncs l'aigua sols mulla
el que no es deixa ofegar.
I vaig provar
de caminar sobre teu el mar.
De passar les onades turquesa
fins l'infinit desdibuixat
i sentir que puc ser
el que mai havia pensat.
I quan a la platja vaig tornar
amb meus peus mullats
hi havia una paraula escrita.
Intrèpida.
La vida no la va tardar en esborrar
però sempre recordaré,
que aquella tarda
fins l'infinit desdibuixat,
vaig poder sobre el teu mar,
caminar.
Encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Perdre'm sense paraula
on s'amaga la teva ànima
i desxifrar el teu misteri
tot ple de màgia.
Intentar reconèixer
en el teu tacte sentiment
ni que fos,
per una vegada.
I viure intensament
el que l'oportunitat en ofereix
tota descarada.
Ser valenta un instant
per aconseguir quelcom més.
Qui sap,
la necessitat sempre comença
en una ratlla de temps
que encara que no veiem,
ja fa temps era marcada.
Ara vull creuar-la,
tirar-me a la piscina
encara que no tingui aigua.
Sentir que el vuit m'atrapa
i el desig és un intent
de mantenir-me viva.
Per que no sé si ho saps
que encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Sé una cosa que tu no saps
i la por es menja els teus actes.
La vigiles des des lluny
per no enamorar-te,
quan realment
ja ho has fet,
sense adonar-te'n.
La imagines ben prop
on l'espai no pot tocar-se,
i la paraula sobra
si els actes parlen.
I revises les seves passes
gaudint cada segon
del que segurament,
ràpid s'esgota.
Doncs els caramels
sempre s'acaben
a la porta de l'escola.
I el que el cor diu sí
el teu cap diu no.
Molt valent aquest que batega
quan menteix i explica
que no passa res,
en cas de derrota.
Més qui sap
si ella t'està esperant
a que donis el primer pas.
Recorda,
en cas de dubte,
camina.
No et quedis mai pensant
que les oportunitats eren
sols, el que vas imaginar.
La vida és un instant
massa petit,
per oblidar
per que estem vivint-la.
Sé una cosa que tu no saps
i la por, es menja els teus actes.
Entra corrents dins de la sala.
Llavis vermells.
Ulls de gata.
De lluna plena,
mascarada.
Ningú la coneix
aquesta nit,
disfressada.
Fuma amb sensualitat innata
i li pinta a la seva boca
el misteri,
de voler fer-la seva
per qui la mira.
Amb delicadesa camina.
Vaporosa
amb ales de fada,
alça admiració per on passa.
Tots volen seguir,
l'estela que deixa
amb el seu aroma.
De lluna plena,
mascarada.
Venècia en té la màgia
i ella,
llavis vermells
i ulls de gata
vaporosa amb ales de fada
alça admiració per on passa.
Sento en la llunyania
el silenci d'algú que calla
per no explicar de paraula,
el que al cor,
fa temps que tapa.
Els té dibuixats en la memòria
i els ressegueix quan el sol s'amaga,
somiant que potser algun dia
provarà, si el que fa temps que desitja,
té el gust que ell pensava.
I no pot deixar de meditar
perquè va deixar escapar
la oportunitat que se li brindava.
Maleirà sempre el moment
de no haver tastat la seva boca,
i dels seu llavis provar
el que el seu esperit ara enyora.
S'imagina que els té a tocar
i en té el gust del seu aroma,
delectant al paladar
de dolcesa altra volta.
El temps enredera no pot tornar,
més el que té
no té que ser el que toca.
Potser el pròxim dia serà
el que no s'ho tornarà a pensar
i li farà, el que sempre ha desitjat,
un petó a la boca.
