Recordo.
Penso i escric.
Les solituds obligades,
no són bones per a mi.
Les millors són les compartides
quan cau la nit,
enmig de rosades i llençols fins.
De copes de vi
que embriaguen els sentits
i de dolces paraules que embolcallen,
cossos sense fi.
La delicadesa de la carícia
m'acompanya el pensament.
Tot un gust,
creu-me,
força complaent.
Per que recórrer el teu instint,
no té pèrdua.
Al contrari.
Per sempre em voldria perdre
si no és molt demanar,
on els llavis neixen
i ensenyen a estimar.
On l'esquena acaba
i el desig empeny a crear.
On la vida neix
en un cel estrellat.
No recordava aquesta sensació,
on la foscor
en lloc de por,
em donaria llibertat.
