neix cosa petita i ínfima
que de sota fulla del destí esplèndida
espera que algú,
en sigui d'ella guia.
L'ull em vigila
el meu món en nit fosca
els somnis em recela,
l'esperit m'exalta
i l'alegria em dibuixa,
en ànima viva.
La sang que en brolla
és de ferida feta,
on el sentiment mata
si en queda de pobresa.
La lluita és innata
nascuda de la vida
d'uns segons que s'escapen
quan la mà es deixa oberta.
Els petons que dona
no els regala,
doncs els sentiments
tallen, l'ànima amb espasa.
Ningú riurà més d'ella.
La calor humana
és una trampa
que es dibuixa sota l'ànima,
d'algú que sempre té gana
d'engrunes de carícia.
S'eixuga la llàgrima.
Alça la vista
i pensa,
que comença
una altra matinada de lluita.
Afloren uns sentiments de culpabilitat i de autocrítica que no es corresponen amb el teu tarannà obert, dolç i alegre. No t'enganyis més, ets tu la que ha de mirar per damunt als demés. Els demés són com són, però tu ets la Marta que més s'estima a la Marta. I així a de ser. Un petó.
ResponEliminaLA LLUITA ES QUELCOM QUE S'HI APREN PER L'EXPERIÈNCIA,LA MATEIXA QUE ET DONA AQUELL PUNT D'ACIDESA,PERÒ NOMÉS UN PUNT EL JUST;PERQUÈ `AL MARGE TOTA TU ÉS SINÒNIM DE VERITAT,DE BONDAT.L'EXPERI`NCIA ES UN GRAU EL MATEIXQUE FARÀ POSSIBLE QUE JA NINGÚ ES VULGUI POSAR PER SOBRE TEU.NO T'ENGANYS,JO ET DIC ETS TOT DOLZESA....:)MIL.LER
ResponElimina