Allò que ens transporta,
que ens gira en sageta,
que l'amor transforma
i dibuixa, la nostra espera.
El que sentim ben endins
al respirar profund.
Alenada d'aire fresc
transportat en el vent,
que inunda el nostre temps,
amb un sentiment comú.
Pot ser fred o calent,
depenent de la nostra necessitat.
El que no té forma,
ni color,
sols etern moviment,
que fa ballar el nostre cor
amb el compàs, que volem.
Esperant d'on bufa el vent,
buscaré el teu recer.
Aquesta és la meva llibertat,
la que no deixaré escapar.
No cal explicar res més,
doncs tu, ja m'entens.
Des d'on em puguis escoltar.
Dóna'm la teva mà.
La necessito per seguir.
Per seguir, caminant.
És temps de reflexions
i de pensar que qualsevol dia,
la pluja,
pot arribar.
Salva'm si et vols arriscar,
a creuar fronteres que potser,
no tenen cap final.
De la meva por.
La foscor,
mai m'ha agradat.
Tornar a ser els que érem,
no tornarà a passar.
Tant fàcil com això,
el millor moment del dia
per mi s'ha convertit,
en el sempre et puc somiar.
Que ningú pugui dir
que no t'ho he demanat.
Salva'm del meu destí
per així,
seguir vivint
amb tu,
la màgia que m'has donat.
No parlis en aquest moment.
No esborris la màgia
que viatja pel nostre temps.
Tanca els ulls i vola.
Planeja al meu voltant,
buscant recer de tempesta.
Deixat endur pel meu alè
embolcallat en brisa.
Tot traient-te la camisa,
tocaré tota la teva història
i embriagada de dolcesa,
moriré ofegada.
Rosa despullada de vergonya i dolor,
quan ha perdut la fragància,
que habitava en el seu cos.
Les llàgrimes que li cauen
són els pètals de la flor,
que arrossegada per terra,
s'oblida de tothom.
Cada espina se li clava
en el més profund del seu cor
i la sang brolla d'ella,
té color d'odi mort.
La por s'apodera d'ella
quan algú li parla d'amor,
doncs la rosa despullada,
no vol sentir mai més dolor.
I es desfulla sense pressa,
esperant amb delit,
el dia que algú la toqui
i li torni l'esperit.
Sóc el cristall que no es trenca,
el dolor que no arriba,
la dolçor que no embafa
i l'amor que no s'estima.
Segur, que tot és mentida.
Els impossibles són tan reals,
com després d'un foc els encenalls
que potser encara crema.
Viatjar amb mi potser difícil...
Què estàs disposat a arriscar?
Com que la perfecció no existeix,
no et vull deixar imaginar
el que no es real
i es menteix.
Mira'm al mirall que jo em veig
i aquest et dirà
que la meva realitat,
és allò que sempre he desitjat...
Al meu cor,
el teu amor
per sempre dibuixat.
On vols que marxi sense tu?
La teva ombra em fa costat,
ni que li falti el color
que sols tu li saps donar.
Encara que sigui lluny,
sempre sabràs dibuixar
la meva sort,
amb intensitat.
Sols tu saps definir
el que necessito en cada instant.
Amb els llavis et diré,
que mai em rendiré
de morir,
si ho faig per tu.
Però això segur que ho saps.
Cada paraula és un fet,
que ja no puc dissimular.
Els meus ulls et contaran
el que la boca ha de callar.
Estimar-te és un motiu,
per seguir guardant secrets
que els meus llavis
mai diran.
Per molt que passin els anys,
i ens vulguem refugiar en el record
el camí es farà llarg,
i per sempre serem,
ni més ni menys,
que dos estranys.
Aquells que no volen oblidar
que el temps passat no tornarà,
i es refugien en allò,
que un dia van sentir,
per si de cas,
potser,
ens pot tornar a brotar.
Més ja sabem que no.
Els miratges són i seran,
imatges irreals
que el cor ens mostra,
quan aquest,
ja no té forces per lluitar.
I serem per continuar,
en la nostra vida dos estranys,
aquells que es van perdre pel camí
i mai, no es van saber retrobar.
