L'alquimista de sentiments

Ell no et veu 
ni que tu l'estiguis mirant.
Observant els seus flascons
intenta descobrir 
el perfum que tens al cor,
el flaire dels teus llavis
i l'olor del teu amor.
Barreja la intensitat 
amb un polsim de veritat
fins adquirir el to buscat.
Ni massa,
ni poc.
Tot just el terme mig
per poder gaudir 
de la màgia de l'instant,
on se'ns permet descobrir
en l'alè de l'amant
que ens movem per aquelles olors
que la natura ens ha donat.
L'alquimista no té pressa
i es deixa endur pel seu instint,
dibuixant entre els flascons
el que amb paraules 
a vegades ens costa dir:
t'estimo fins a morir.

El millor pecat

Tocar la teva pell
és el que em desperta els sentits.
Passejo els meus dits
recorrent tot el teu cos,
com un pirata del carib
buscant el seu tresor.
Escalant la teva esquena nua
vaig pujant fins l'infinit,
per robar dels teus llavis
l'entrada al paradís.
El temps aquí s'atura
i és quan et miro als ulls
plens de tendresa i desig,
quan trobo tot el sentit
de viure de l'aventura
del teu cos a mitja nit.
I com vols que no torni a pecar
si el pecat s'ha fet de carn,
i no em vull pas redimir.
Si l'infern és el teu cos
jo amb ell em vull morir.

Sense pensar

No recordo un instant
que oblidi el teu olor.
El sabor dels teus llavis
encara em causa confusió.
La mirada dels teus ulls
em provoca el rubor
d'aquella primera vegada
en que vam tastar del nostre amor.
Però quina cosa més estranya,
el teu rostre
és l'únic que no puc recordar...
s'amunteguen pensaments
que no em deixen pensar clar...
i per molt que ho intento
l'únic que m'enduc del record
és un instant desdibuixat
sentiments vora al mar
que mai ningú podrà esborrar.
La teva olor,
els teus llavis,
i el teu sabor.

En aquell barranc...

Mig despullat i sense ànima
corre barranc baix
en busca de la infantesa 
què li ha robat el temps.
No sap que és una pilota
i juga amb un farcell de draps
que sa mare li ha cosit
a la vora de la llar.
No tenen agua per rentar-se
i cada dia fa cua en aquella font,
mentre les dones xafardegen 
del que fa la resta del món.
Ell només somia 
que el barranc és un castell,
en els somnis de Sant Jordi
on qui mata al drac és ell.
I encara que no té espardenyes
i els pantalons li van petits,
el seu cor creix i es fa gran
alimentat en el barranc
on la infantesa li ha robat el temps.

Tot el que conto és mentida

De moment respiro
que ja és molt;
i ho faig amb la gent que m'estimo
i això ja és massa.
Mes ningú sap que dins el cor
hi ha una mentida que esclata
i em pot fer perdre el control.
Les paraules s'obliden
els fets perduren,
les mentides creixen,
i l'amor em mata.
Quin sentit té tot això?
Disfressar una vida?
Cultivar un amor?
Carrerons sense sortida
que sols porten dolor:
sentiments d'una mentida
que s'amaga dins del meu cor.

Allò que ens mou

Potser és un somriure
o un simple gest de complicitat,
una trucada a mitja tarda,
una carícia en el meu braç.
Una aclucada d'ulls com a resposta,
un sentiment de generositat;
el desig de la paraula
o l'acte de saber actuar.
Els records que s'amunteguen
i no vull pas oblidar...
Potser és allò que ens mou
i no sé com explicar:
l'obsessió d'una resposta
el miratge del que no ha estat.
El trosset d'una vida 
que es va quedar en el passat
vestit d'esperança
per si mai decideix tornar.

Trossets de vida...

Reconec que no em conec 

per que mai pensava ser així,

que aquests 30 han passat

com uns altres poden venir.

Que encara que potser he planificat

el futur a sorprès al passat

i m'ha deixat bocabadat el destí que ha triat.

La vida m'ha regalat uns trossets de felicitat

que segur hauria de compartir...

si ho faig així és faran més grans. 

Ho sé!

Sempre hem d'alimentar el que sigui positiu

per al nostre esperit;

aquest a canvi ens donarà 

quelcom difícil d'assaborir:

el tic-tac del nostre cor

que ens fa sentir més vius

caminant a cada pas

sense perdre mai el sentit.