Ebre, la batalla en blanc i negre

Amb les espardenyes foradades
i sense roba d'abric,
ma mare m'agafa la mà
i fugim en negra nit,
passant pel mig de l'Ebre
evitant l'enemic.
Tot es queda allà:
casa, records i amics.
Es senten bales enmig dels crits.
Jo sols puc córrer.
No em queda més.
Viure en guerra 
o morir aquí.
En sec silenci.
La batalla ja s'ha acabat
els records comencen ara
i sols déu sap quan duraran.
Tornarem cap a casa
amb el cor encongit
i pensant que aquesta guerra
mai va tenir sentit.

Aprenent

No et pensis 
que no sé el que tu saps.
L'oblit és una paraula,
que és difícil de recordar.
El sentiment que m'inunda,
es ven al millor postor. 
La fortuna sempre crida
al que se sap arriscar.
Pensant que els altres vigilen
viure deixa de ser un enginy,
per passar a ser un engany,
al caure en el teu parany,
teixit del dia a dia
viscut any rere any.
Però podré sobreviure,
no necessito més el teu alè.
Respirar s'ha tornat fàcil
des de que sé com ho he de fer.
Evitant el teu record.
Vivint intensament.
Burlant als sentiments
que de tant en tant toquen la pell...
Sí, ara ja en sé!
I encara que de vegades
la feblesa em torni al cor,
respiraré profundament,
posaré la ment en blanc i pensaré,
que l'oblit no és una paraula
sinó un acte de fe.

Pedra, paper, tisora...

Cada dia busco paraules
per a dir-te com em sento
i sols puc trobar mirades
que m'expliquen el que em perdo.
Pedra.
Paper. 
Tisora.
El que esclafa, embolcalla i talla.
Guarda el secret en vida
per temor que el dia a dia
ens destapi el que s'amaga.
Discreció del que cultiva
la planta de la saviesa
i la rega amb delicadesa
per que creixi sense mentida.
Tenir un somni
és el més gran que et pot passar;
lluitar per viure'l
és un instint
Saben que tot té un principi i un final
busco sentit al que no en té
i recordo sense nostàlgia

que la meva vida és així.

Inici

El que es viu és un adéu
que lentament comença
quan el que parla diu:
Senyors, això d'aquí s'acaba.
Quan somriure ja no és una farsa
i respirar torna a tenir profit,
lluitar dona sentit, si la vida se'ns escapa
com ho fa l'aigua entre els nostres dits.
Coratge és el que dona força
quan no tenim un futur escrit
i caminar lentament provoca,
la seguretat que s'enyora,
quan deixem de ser petits.
Mes, quan obrim els ulls de sobte
i ens trobem amb la nostra realitat,
pensem que la vida no és lògica
i que mai ens hauríem de fer grans.
Per molta experiència que és guanyi
i saviesa en un instant,
enyoro aquella innocència innata
que tenen tots els infants.
Sempre es viu un adéu
que lentament comença,
quan el que parla diu:
Senyors, això d'aquí s'acaba.

 

Per la Maria...

No em deixis mai sola nena meva.

No creixis.

Quedat nena com lo que ets.

Sembla que no pugui pas ser

ahir dins el meu ventre

i avui ja marxes sense que jo hi pugui  fer res.

Els dies passen i no m'adono

que cada dia et perdo un trosset.

No, no creixis nena meva!

Dona'm una mica més de temps

per entendre que la vida

sols té un sortida:

nèixer

crèixer

i viure-la intensament. 

Amistat

Jo sempre estaré aquí.
Per tu.
Per mi.
Per tot dos.
Per sinó
per si...
Per si algun dia et perds 
i no trobes el camí.
Per si et roben el temps
i els segons es converteixen en anys,
per si el negre es l´únic color
que tu pots pintar
i si oblidar no et resulta tan fàcil
com creies en el primer instant...
No et preocupis...
Jo et faré sentir,
per tu,
per mi,
per tots dos,
per sinó
per si...
per si algun dia
que jo sempre estaré aquí. 

Viatge interior

Avui és el dia perfecte
per amagar-me dins d'aquesta boira.
Ningú et coneix.
Ningú et veu.
Ningú et sap.
El viatge se'm farà curt.
L'anonimat és el que dóna
sensació de llibertat.
Com els rails d'aquest tren que no s'acaben
podria ser així.
No formant part de res.
Sempre formant part de tu.
O si més no,
sempre poder guardar aquests instants per si els torno a necessitar.
El dia a dia
ja es prou desdibuixat.
La ment necessita un sospir
un sentiment de llibertat
que li doni ales a la ment
i al cor caliu humà.