Entre la multitud
espero sentir la teva veu
aquesta nit
i si no,
me la imaginaré
a cau d'orella
xiuxiuejant mots
que s'arrapin al meu coll
com el millor collar de perles,
per lluir-lo quan no hi siguis
ensenyant-li a tothom,
que el millor vestit que porto
són les teves carícies
enganxades al meu cos dient-me,
que quan tu em toques,
tot es torna possible.
Encara es deixaven sentir
perquè tenien força per dir,
i estones per callar.
Tot tenia el seu temps
com el va tenir ahir,
i el tindria demà.
Així seria sempre.
No hi ha mesura en el fet de donar
quan es dóna perquè sí
i amb el perill de l'aventura
ens endinsem al desconegut
amb ulls clucs
i mans nues
però plenes,
de possibilitats infinites.
Sols cal deixar-se anar,
i de tant en tant,
obrir les ales
i enlairar-se.
Ni un polsim,
ni un pedaç.
En vull més.
Entre dies,
setmanes,
i anys.
A batzegades,
sacsejada
de cap a peus
i dels peus al cap,
de l'indret
i del revés,
per sempre,
perquè sí,
encara que hagi de tornar a començar
i acabar mil cops
dins del mateix forat,
en vull més.
Ni un polsim.
Ni un pedaç.´
La pietat té ales de seda
embolcallades en paper fi
d'aquell que cruix quan l'arrugues
i de tant en tant es fa sentir
dient paraules que abans tenien camins
i ara sols són records
que riuen a les orelles
i fan plorar als ulls,
humides llàgrimes trapelles.
A estones
busquen el refugi
que un convenciment humà
s'esdevingui diví
per poder assegurar,
que l'impossible ja s'ha fet,
el possible s'esdevé
i el que no és,
no pot ser.
Però,
com sempre,
l'error no és de ningú
o ningú se'l vol quedar
i ara sols resta,
que la pietat
amb les seves ales de seda,
ens deixi tornar a volar.
Després d'una lluita ferotge
torna abraonada
a la pell i l'os;
l'únic que li queda.
Arrossegant les cames
i esbufegant
que no es guanya cap guerra
quan la mort és el ferotge animal,
d'ullals de pedra.
Sense retorn,
la vida queda passiva
després del decés
i res ja resta més,
que l'ànima etèria,
la llàgrima que rodola,
i el dolor que creix.
Ballant el dia comença
i tot el que sembla sol
es torna aixopluc en dansa
de les paraules d'un nom
que avui es passeja pel meu cap
acaronat pel moviment,
imaginant tots els detalls,
que passarien si et tingués a prop.
Records atapeïts plens de recança
entre el dolç i el salat,
entre, el vull i no puc,
entre la vida i la mort.
Sospiro.
L'aire entra entelat
dins un cos que ja no conec
i voldria tornar a conèixer,
perquè el mai deixa mal gust
i vol tornar a somriure,
a portar guspires als ulls
i papallones al ventre
que li diguin,
que encara que les persones
deixin empremta,
aquestes,
no tenen per què ser definitives.
Encara busco que el destí em trobi,
que l'aigua en lloc de mullar
em sequi,
que la lluna baixi del cel
i m'ensenyi a comptar estels
i que la resta del temps,
passi com al principi
amb una munió de batecs,
a la panxa de la meva mare.
Descobrir nous paratges
on tan sols arribi el sol i l'aire
i el silenci sigui el bressol,
de les imatges que els meus ulls fiten.
On la brisa del mar
es toqui amb les mans
i la gelor de la neu
em glaci les ànsies
i em porti a un son dolç,
del que no vull despertar-me.
Que encara que sigui fosc
la por em doni confiança
i entendre que després de tot,
sóc la petita guspira
d'una flama anomenada món
on cada dia tot gira,
sense aturar-se ni un segon.
