Ballant el dia comença
i tot el que sembla sol
es torna aixopluc en dansa
de les paraules d'un nom
que avui es passeja pel meu cap
acaronat pel moviment,
imaginant tots els detalls,
que passarien si et tingués a prop.
Records atapeïts plens de recança
entre el dolç i el salat,
entre, el vull i no puc,
entre la vida i la mort.
Sospiro.
L'aire entra entelat
dins un cos que ja no conec
i voldria tornar a conèixer,
perquè el mai deixa mal gust
i vol tornar a somriure,
a portar guspires als ulls
i papallones al ventre
que li diguin,
que encara que les persones
deixin empremta,
aquestes,
no tenen per què ser definitives.
Encara busco que el destí em trobi,
que l'aigua en lloc de mullar
em sequi,
que la lluna baixi del cel
i m'ensenyi a comptar estels
i que la resta del temps,
passi com al principi
amb una munió de batecs,
a la panxa de la meva mare.
Descobrir nous paratges
on tan sols arribi el sol i l'aire
i el silenci sigui el bressol,
de les imatges que els meus ulls fiten.
On la brisa del mar
es toqui amb les mans
i la gelor de la neu
em glaci les ànsies
i em porti a un son dolç,
del que no vull despertar-me.
Que encara que sigui fosc
la por em doni confiança
i entendre que després de tot,
sóc la petita guspira
d'una flama anomenada món
on cada dia tot gira,
sense aturar-se ni un segon.
Li tremola la veu,
cada cop que l'escolta.
El cos li diu que no
però el seu cap no calla
i li ensenya que sí que pot ser,
perquè l'impossible encara no s'ha inventat
quan es parla d'amor,
quan s'imagina al seu costat
deixant passar el temps sense més
sentint l'escalfor
del que ara és un estrany
que qui sap,
si mai en serà el seu.
I s'inventa una nit amb el seu cos
on li explica sensacions,
que ell mai ha tastat.
Diuen d'ella que si et toca
venut en quedes
i no tornes a ser el mateix,
doncs, a partir d'aquell moment
a qui li tremola la veu
quan l'escolta,
és a aquell cos que diu que no
però que el seu cap no calla
i li ensenya,
que sí que pot ser.
Diuen que els llavis
no tenen memòria
però els meus,
no paren de pensar-te
on vaig deixar-te
per última vegada,
quan arribava aquell tren,
en direcció a una andana buida.
Encara que no em vas poder acompanyar
estaves;
dins del meu cor,
per sempre en l'ànima,
penjat del meu coll
i amb el gust dels teus petons
en uns llavis que demanaven,
omplir-se del teu gust
fins a oblidar el temps
i perdre's per sempre més,
on ningú li explica a res
perquè no fa falta
si sense paraules
ja es diu que l'amor
sols té un camí,
el d'un cos,
disposat sempre a entregar-se.
Tasto el teu gust
enmig d'on es fon
allò que sense mirar
sabem que la memòria
mai podrà oblidar
perquè tossuda,
sempre recorda el sabor d'aquell
que aquella nit em va obrir el cel
i li va dir al Sol,
que al matí es llevés tard
per poder gaudir de cada instant
com si fos l'últim sospir,
el darrer moment,
l'última oportunitat de tenir
tot el que havia desitjat
mirat amb els ulls,
menjat amb la boca,
i tocat amb els dits.
Serà que l'anhel és potent
o que jo,
en necessito més.
Em permets un últim desig?
Vull tornar a quedar
i dir-te altre cop,
que no podràs trobar a ningú
que t'estimi com jo,
perquè sols jo
sé com ho he de fer,
tastant el teu gust,
allí on es fon allò,
que entre gemecs
no necessita callar,
perquè tot ho diu.
Gràcies per fer mitja volta
i tornar-me a salvar
amb aquella corda transparent
que em lliga l'ànima amb el cor
fent de la pluja que mulla,
una pluja d'estels que s'imagina
ser el coet que em porta a la teva lluna
i em deixa amb els peus penjant
observant des d'allà dalt,
la terra que no para de girar.
On seràs demà
quan soni la tendresa
i aquesta ens demani delit
i tingui pressa per sentir,
que l'ara és un tard,
que mai torna a passar?
Jo, com sempre,
esperant-te dalt d'una lluna,
que sempre em convida a somiar.
A vegades no sé què dir
i em torno fum de paraules
en els teus llavis,
glopada d'aire que s'entrebanca
entre la llengua
i la munió de dents serrades,
per no deixar escapar a les llàgrimes
que entremaliades,
juguen a dir-me
que vaig equivocar-me
caminant sense rumb,
en el desert de les nostres ànimes.
La cordura em somriu burleta
i em diu fluixet a cau d'orella
que tornaré a caure en el buit,
que tornaré a ser feble,
poca cosa,
que seré en els teus llavis
fum de paraules,
que a vegades,
no saben què dir.
