Penjat d'un fil
aquell sospir entre flassada.
Enganya a lluna enamorada
pensant que en ella pensa
i no amb amor d'estrella viatgera
mancada de sentiment.
Posant-li temps a l'emoció
recorda per qui plora
i té la sensació de que enyora
i se li omple l'ànima de buidor.
Per que el temps ja no perdona
i té la condició
d'equivocar-se de persona
a qui li dona el seu amor.
La seva ment fa temps que vola
quan qui li toca la pell
no es aquell
per qui el seu cos tremola,
sinó pel que es mor de passió.
Sols de sentir-li la veu
es desfà tota
i demana eternitat,
per tornar-se a trobar
amb el dolç de la seva boca,
encara que sigui un últim cop.
Espera'm,
malgrat els camins restin marcats
sense tenir cap més opció.
Mentre,
el seu respirar
es penja d'un fil,
quan un dels seus sospirs
li recorda a qui un dia
li va donar el cel,
a la vora del seu llit.
He vist aquest matí
el cotó d'un mar blau
pintat en un cel
on ahir,
hi havia tempesta.
Em vaig perdre en l'horitzó
on els records feien pampallugues
i em duien per camins
que creia ja oblidats.
Vaig tornar a notar
el gust dolç de la teva boca
i les ganes tendres
d'estimar.
La brisa ens duia aromes,
d'un amor del passat.
Tancant els ulls
la imaginació vola
i torno a estar al teu costat
enredada en les carícies
que es solen donar els amants.
Passejant-me pel teu cos,
gaudint dels teus instants
les entremaliadures,
ja no eren cosa d'infants.
He vist aquest matí
el cotó d'un mar blau
en un cel dibuixat.
Llàstima,
sols estava somiant,
que l'amor
a mi,
no m'havia oblidat.
Arriba la teva hora
on la nit mai s'acaba
si tu em toques.
De la mà juganera
que busca resposta
a la boca inquieta
que enfila,
el camí de la cuixa
entre-oberta.
La calor entra a la sala
sense demanar resposta clara.
No es pot perdre temps
amb la paraula
quan la teva camisa em sobra.
Dius que porto massa roba
i em treus la faldilla
sense descordar-la.
Et pregunto per la pressa
però l'únic que tinc com a resposta
és una boca menjant la meva.
I allí em deixes
acalorada,
esperant que les teves mans
busquin més avall de la panxa.
Sense pausa.
No tinc tota la nit per ser teva.
Ja saps com fer-me captiva
i acaricies el meu coll
amb ganes de tenir-me
per sempre agafada.
Però jo també jugo
i el sexe és un desig de doble banda,
on la dama es converteix
amb el que sempre imagines
quan la nit comença.
Toca'm
i et prometo que aquesta,
no podràs esborrar-la.
No tinc tota la nit per ser teva
però amb tu,
no m'importa esperar-la.
Em trauré la faldilla,
em quedaré sense roba
esperant trobi el que busca
la teva mà juganera.
T'espero,
amb la meva cuixa
entre-oberta.
Sóc la mateixa
que vas deixar deixar allà asseguda
esperant de tu la paraula.
Aquella que pensa
per que encara espera
si has fet del teu silenci,
la teva hermètica closca.
La que no entén
per que encara no té resposta
a la seva única pregunta.
M'agradaria per un instant
ser la fada dels teus somnis
i saber el que el teu cap pensa.
Si m'estima la teva ànima.
Si em desitja la teva boca.
Quina pregunta més tonta.
Si així fos,
encara teva seria
i no hauries fugit a corre-cuita.
Quan la mar no era brava
em va tornar a la teva riba,
més la barca ja no fondeja,
ara té una altra vista.
De tant en tant
penso
de qui va ser la culpa,
i la llàgrima aflora
dels negres ulls en penombra.
Sóc la mateixa
que vas deixar allà asseguda
amb una única diferència,
les llàgrimes que ara ploro
no són de tristesa,
són de ràbia continguda.
Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà que oblidar-te és difícil
des que et vaig veure.
Potser són les ganes de tenir-te,
de descobrir-te,
de saber del teu gust en penombra.
No sé on el desig
començà a marcar la línia,
sols sé que compartir-te amb el temps
serà una delícia que en la meva pell,
quedarà marcada de per vida.
Perquè no hi ha somnis solitaris
ni pensaments oblidats,
doncs, aquests
sempre busquen sortida,
als nostres neguits més desitjats.
Quan arribis tanca la llum.
La foscor ens farà oblidar
que necessitem camuflatge
per amagar,
els instints més primaris.
Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà,
que difícil serà oblidar
la línia dels teus llavis,
amb tot el gust d'estimar.
Vull distància curta
entre la meva boca
i el teu desig
aquesta nit.
No hi haurà espera.
Tots els minuts conten
perquè la pressa,
sempre m'incita a moure'm
en el mateix sentit.
La verticalitat dóna joc
a la frontera de l'espai
doncs, en l'horitzontal,
no hi ha mides
que em puguin aturar.
No sóc valenta,
però sé on et puc tocar.
La imaginació amb tu
és terreny per explorar.
Potser qui sap
si després de tot,
volem que torni el temps a recordar
que hi ha milions de formes d'estimar.
Em vull perdre amb tu,
però no li diguis a ningú
on em duràs.
La lluna farà el silenci
on el teu cos dibuixarà
el gust d'allò,
que és difícil d'oblidar.
Aquesta nit,
vull distància curta
entre la meva boca
i el teu desig.
Els sentits remouen instints
amb el teu passejar.
El moviment genera allò
difícil de parar.
Buscant, potser trobarem solució.
Tocar-te la pell serà
alguna cosa més que intuïció.
Acció de plaer
en eterna combustió,
per saber com jugar al teu joc.
Cremar-me m'encén la passió
de construir carícies
en un cos,
on la imaginació es deixa volar
sense condicions.
I que el temps és deturi
si-us-plau.
Que el final no arribi mai.
Tot curt es farà
el viatjar per on la imaginació
tants cops m'ha portat.
Deixa'm per un cop intentar
deixar d'imaginar
per tastar,
que la mel del teu cos
no és allò tant somiat
sinó que també es pot menjar.
Buscant,
potser trobem la solució.
