Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà que oblidar-te és difícil
des que et vaig veure.
Potser són les ganes de tenir-te,
de descobrir-te,
de saber del teu gust en penombra.
No sé on el desig
començà a marcar la línia,
sols sé que compartir-te amb el temps
serà una delícia que en la meva pell,
quedarà marcada de per vida.
Perquè no hi ha somnis solitaris
ni pensaments oblidats,
doncs, aquests
sempre busquen sortida,
als nostres neguits més desitjats.
Quan arribis tanca la llum.
La foscor ens farà oblidar
que necessitem camuflatge
per amagar,
els instints més primaris.
Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà,
que difícil serà oblidar
la línia dels teus llavis,
amb tot el gust d'estimar.
Vull distància curta
entre la meva boca
i el teu desig
aquesta nit.
No hi haurà espera.
Tots els minuts conten
perquè la pressa,
sempre m'incita a moure'm
en el mateix sentit.
La verticalitat dóna joc
a la frontera de l'espai
doncs, en l'horitzontal,
no hi ha mides
que em puguin aturar.
No sóc valenta,
però sé on et puc tocar.
La imaginació amb tu
és terreny per explorar.
Potser qui sap
si després de tot,
volem que torni el temps a recordar
que hi ha milions de formes d'estimar.
Em vull perdre amb tu,
però no li diguis a ningú
on em duràs.
La lluna farà el silenci
on el teu cos dibuixarà
el gust d'allò,
que és difícil d'oblidar.
Aquesta nit,
vull distància curta
entre la meva boca
i el teu desig.
Els sentits remouen instints
amb el teu passejar.
El moviment genera allò
difícil de parar.
Buscant, potser trobarem solució.
Tocar-te la pell serà
alguna cosa més que intuïció.
Acció de plaer
en eterna combustió,
per saber com jugar al teu joc.
Cremar-me m'encén la passió
de construir carícies
en un cos,
on la imaginació es deixa volar
sense condicions.
I que el temps és deturi
si-us-plau.
Que el final no arribi mai.
Tot curt es farà
el viatjar per on la imaginació
tants cops m'ha portat.
Deixa'm per un cop intentar
deixar d'imaginar
per tastar,
que la mel del teu cos
no és allò tant somiat
sinó que també es pot menjar.
Buscant,
potser trobem la solució.
No recordo pas
haver-te oblidat ni un instant.
Tots els segons van ser teus.
Tots els moments dibuixats
en la fotografia d'allò,
que en l'ànima queda marcat.
Resseguits amb els dits
del delit de la carn,
marcant camins de pecat
redimits pels sentits,
que mai perden compàs.
Allí em vull quedar
enmig del tot
i del no res,
on la màgia fa un paper
disfressada de dolç esquer.
Perquè qui vol caminar
si pot volar al teu costat?
Quan tanco els ulls en mig de la nit
la teva imatge em ve a buscar
com allò que es somia aconseguir.
No recordo pas
haver-te oblidat ni un instant,
doncs, cada sospir és teu,
des que sé respirar.
Única en la seva espècie.
Difícil de trobar-la,
entre la màgia
i el somni, de tenir-la.
Sempre és ella la que marca
l'inici i la pausa,
el deliri i la proesa,
d'aguantar-se les ganes
de posseir-la.
Per que mai hi ha prou temps
per estimar-la,
doncs l'infinit
sempre queda lluny,
quan li mires als ulls
i li pintes
estrelles a la cintura.
Si muda em queda la boca
és per que ella m'ha pres la llengua.
La pròxima vegada
li robaré l'ànima,
pintant-li el meu desig
amb els meus llavis humits.
Única és i no s'ho pensa,
ella diu que no és res
i jo sense ella
em quedo sense paraula,
i sense estrella.
Tinc gana
del que la teva pell em demana,
del que la teva boca sospira,
mentre espera asseguda
a ser convidada a la festa.
Sols està la lluna
mirant des de la finestra,
pensant que sobra.
Amb la temperatura justa
començo a escalfar-me.
La mirada
passejant,
per tot el que m'agrada menjar-te.
I desitjo que el temps
no vingui a buscar-me
i ni que sigui per un cop,
l'eternitat em deixi morir.
Ja ressuscitaré
quan el plaer,
em convidi a venir.
Amb tu els pecats
van quedar curts
i fan cua als inferns,
aquells amants que volen tenir
del teu cos el plaer.
Benvinguda la nit
en que la teva boca em va dir
jo per tu,
puc morir
quan tinc gana,
a mitja nit.
No sé que em fa pensar
cada cop més en tu.
Potser les ganes de tenir-te
per a mi,
ni que sigui una nit.
Imagino cada detall,
el moment més precís.
I visc amb delit
una situació,
que mai he tingut.
Recórrer el teu coll,
pam a pam de la teva pell
olorant allò que em diu
que mai serà meu.
Però avui em dona igual,
ets tota per a mi.
La teva boca,
els llavis de mel,
les carícies que hem transporten
on tocarem junts el cel.
Desitjable és la paraula
que tinc a la punta dels dits.
A la boca un sospir
quan penso que ets per mi.
No sé que hem fa pensar
cada cop més en tu.
Sols sé que respirar
ja no té secrets
si la teva boca marca,
el compàs del desig més pur.
