Quan tot ho pensava acabat
he trobat el fil que m'ha fet continuar.
Ja no vaig per les tenebres.
La teva llum sé que hem guiarà
doncs no cal ser diferent
per ser especial.
No necessito res més.
A ningú més cridaré
doncs ja torno a tenir
amb tu recer.
El teu cos serà el meu abric
quan arribi de nou el fred.
Els petons el color que pintarà
el nostre hivern.
Per que amb tu no vull demà
si hi ha un ara continuat.
Vull gaudir-te tots els instants.
Els petits i els importants.
Dibuixarem somriures
de les estones tristes
on ens puguem trobar,
sempre pensant
que el destí està de la nostra part,
així els desitjos floriran.
La vida sovint
fa i desfà sense contemplacions.
L'amor és un instant
que s'ha d'aprofitar
abans que ens digui no.
No calen paraules
per que m'entenguis.
Els teus ulls ja llegeixen
els meus llavis
millor que jo parlo.
Si els tanco
em puc imaginar el teu tacte.
El que fa dies que enyoro.
Com nen petit busco consol
en olor que recordo.
Sovint penso
que va ser d'aquell amor
que amb petits gestos
s'omplia de complicitat
del que vaig caure ferida de mort.
I tu tornes i em dius
que res s'ha perdut
doncs en les teves mans
has recordat tots els minuts.
Aquells de llàgrimes
i de riures.
Els de passions
i nueses,
per que el nostre desig
no ha entès mai de roba.
Recordes el primer dia
quasi millor que jo.
Doncs a mi em vas fer tancar els ulls
per rebre
el teu primer petó.
No calen paraules
per que m'entenguis
doncs el proper dia que vegi
la màgia vindrà a mi
vestida de complicitat.
Tornaré a tancar els ulls
i em deixaré,
de nou,
estimar.
El que incita
és el que no s'ensenya.
És el que s'imagina
el que teixeix la teranyina
del que no es vol deixar escapar.
Acariciant les paraules
farem camins
que mai,
vam arribar a pensar.
Per que així és com es comencen
les millors coses,
de forma casual.
La teva veu
em captiva els sentits,
embolicant-me.
Hi ha un moment que sobra tot.
La llum.
La roba...
Bé tot no.
Benvingudes les carícies.
Els petons incontrolats.
El gust de la teva pell
que mai
em canso de tastar.
La subtilesa d'aquell tirant
que es deixa caure esquena avall
desafiant la gravetat.
Sensualitat de moviments.
Els actes ja es faran.
Per que sempre hi ha el moment precís
per gaudir
del que la vida ens convida a sentir.
T'estic esperant
en cada racó que batega el meu cor
doncs quan em comencis a tocar
aquest, pararà.
Per que la distància és
el que nosaltres volem que sigui.
Acariciant les paraules
l'amor es fa.
Allò que ningú ens diu
però tothom intueix.
No hi ha res com aprofitar el moment,
per si aquest,
no torna mai més a venir.
Les flors que surten
no són les mateixes d'ahir.
Aquestes, ja van florir.
Diuen que sempre hi ha un tu
per a un mi.
Però no sé si en somnis vaig imaginar
la boca d'on va sortir...
Carpe diem.
És el moment indicat.
Ni un segon més em vull esperar.
La vida comença allà on em vas deixar.
Esperant una resposta
en forma de llàgrima pobra
que renaix del silenci
contesta està buscant.
T'obriré les mans
per si les vols agafar.
I si no volaré,
marxaré lluny per potser no tornar
buscant altre cor
que em vulgui atrapar.
Sé que no sóc cap tresor
més sé el que sóc.
Un carpe diem distret
que un dia es va passejar
i es va perdre buscant
fantasia
al teu costat.
D'aquelles salades que rodolen per galtes.
De les que cremen dins
encara que humides surten.
De les que maten.
De les que criden.
De les que demanen ajuda
quan el cor s'encongeix
i es necessita de mocador,
per eixugar-les.
Llàgrimes.
De les que es pensen
que sols tenen els altres.
De les que et venen a buscar
sense avisar-te.
El refugi del dolor.
Un crit sord dins el cor
buscant consol
de braços,
que no importa mullar-se.
La fel en la boca.
Sol·licitud sense porta.
Allò que es trepitja
i no importa.
Sóc com el peix fora de l'aigua.
Com estranger en terra estranya.
La peça del puzle que falta
dins d'un trosset de la meva ànima.
Llàgrimes.
Records que s'intenten oblidar
però que a vegades surten a passejar
impunes a un sentiment
que desitjo ofegar.
Crec que el que avui em toca,
és plorar.
En solitud compassada
es marca l'espera
on teva mà acompanya
al que no s'ha de fer mai,
amb pressa.
Amb una paraula en tinc prou
per eternitat complerta.
Si ningú més en vol parlar,
no importa,
sempre estaré en etèria conquesta.
Apareixes,
quan la necessitat m'acompanya
dibuixant delicades ales de fada.
Quan somio amb els teus llavis
el desig surt a passejar
deixant emoció sostinguda
d'allò que mai he tingut,
i no sé on més puc trobar.
Quan recordo el tacte de la teva pell
se m'esgarrifa l'ànima
i sols desitjo saber
si mai més tindré oportunitat
de tenir entre les meves mans
allò que una vegada a la vida
s'ha de tastar.
Si tanco els ulls
en recordo el moment...
asseguda,
sense roba,
nua oferint sentiment.
I llavors
la màgia és sempre així,
etèria com tu.
El cap ja no mana.
El cor s'ha trencat.
Diuen que els àngels són fantasies
que la ment a imaginat...
Potser serà que ells no han provat
els llavis d'una fada
quan està a punt de volar.
Gaudeix del silenci
que la paraula trenca
que l'amor segella
i la vida crema.
Recollit en pot de vidre
per no espantar-lo
el guardo.
El consumiré a petites dosis
quan necessiti sortir del laberint
d'aquestes les meves ombres.
La tristesa no desapareix de sobte,
però la vida és massa curta
per desaprofitar instants
que marca el compàs del nostre rellotge.
Visualitzo el teu rostre
quan la lluna al cel es penja
i faig llista del que et diré
en la teva pròxima visita.
Curta, com sempre per mi.
No et deixaré dir paraula
serà millor així,
no sigui que els instants s'acabin
abans de poder-ne gaudir.
M'ho van dir i no vaig voler escoltar
que el temps amb tu té ales
que no es poden tallar.
No tinc pressa.
O potser sí.
Estic tant acostumada a les meves mentides
que aquestes ja no em fan mal.
T'esperaré asseguda
fins que em vinguis a buscar
i trencaré el meu silenci...
Aquell que l'amor segella
i la vida crema
en pot de vidre,
recollit.
