Gaudeix del silenci
que la paraula trenca
que l'amor segella
i la vida crema.
Recollit en pot de vidre
per no espantar-lo
el guardo.
El consumiré a petites dosis
quan necessiti sortir del laberint
d'aquestes les meves ombres.
La tristesa no desapareix de sobte,
però la vida és massa curta
per desaprofitar instants
que marca el compàs del nostre rellotge.
Visualitzo el teu rostre
quan la lluna al cel es penja
i faig llista del que et diré
en la teva pròxima visita.
Curta, com sempre per mi.
No et deixaré dir paraula
serà millor així,
no sigui que els instants s'acabin
abans de poder-ne gaudir.
M'ho van dir i no vaig voler escoltar
que el temps amb tu té ales
que no es poden tallar.
No tinc pressa.
O potser sí.
Estic tant acostumada a les meves mentides
que aquestes ja no em fan mal.
T'esperaré asseguda
fins que em vinguis a buscar
i trencaré el meu silenci...
Aquell que l'amor segella
i la vida crema
en pot de vidre,
recollit.
Ja t'ho contaré a cau d'orella
molt fluixet,
quan et torni a veure.
Dibuixat amb paraules
vestiré els meus actes.
Per què serà el meu al·lè
l'únic que et cobrirà el cos.
No necessitaràs res més per vestir-te.
Despullar-te és una acció premeditada
des de fa molt de temps
que guardo en el fons del cor.
Però no et conto totes les veritats
per que no pensis que la meva llengua
imagina mentides.
Quan recordo la teva boca
em perdo i no sé com trobar-me.
Serà que tu em pots ajudar?
No hi ha mesura quan s'estima.
El temps perd el seu compàs.
L'ànima sola es guia
pels camins que tu l'has portat.
En dolça son tanco els ulls
transportada pel teu al·lè,
buscant necessitats i trobant
com sempre
el teu recer.
Serà, que l'instint em porta
on és més fàcil respirar.
A la punta dels dits et tinc
i de sobte,
en un sospir te m'escapes.
Quan penso que ets meva
dibuixo castells en l'aire
que no sé on em portaran.
Renovar il·lusions gastades
fins que la imaginació s'aturi
és de difícil acontentar
per algú que al cor té ales
que potser,
hauria de tallar.
Sé el que vull
però no sé si ho puc agafar.
La bombolla de sabó
no vull trencar.
Al teu costat
sé que volar
és la mel de la meva necessitat.
Ensenya'm camins...
Potser així trobaré sortides
als meus primitius instints.
Aquells que desitgen tocar i ser tocat.
Besar i ser besat.
Estimar i ser estimat.
Doncs hi ha finals,
que mai tenen pressa
per acabar.
I ara que queda tant poc,
el poc se'm fa massa llarg.
No vull ser la primera ni la última,
vull ser la de sempre,
es clar.
Dona-li temps al meu cor
per saber rectificar.
Ningú millor que jo
sé que m'he equivocat.
Quan recordo el meu passat
aquest apunta maneres
de jutge amb autoritat.
Quan et vaig dir mai més
era la boca la qui parlava,
mentre el cor quedava quiet en un racó
pensant,
que tots som mestres de l'engany.
Mentre necessiti respirar,
sé que et trobaré a faltar.
Parla la paraula
enredant a un jo que està dubtant
gairebé
sense oportunitats.
Oxigen consumit.
Desig necessitat.
Esperit inquiet
que més
no es pot esperar.
Quan gairebé et tinc a tocar
algú esquinça el guió
i tot s'ha de tornar a muntar.
Teva serà la decisió.
Quan ens tornem a veure
no et deixaré parlar
doncs la meva boca
taparà la teva,
amb el segell dels amants.
Gairebé serà.
Diuen que de sensacions ocultes
el cos n'és ple,
esperant que l'omplis.
Escolto en silenci les teves opcions,
intentant esbrinar el que busques.
D'antulls la vida somia
en coixins de plomes
mes, es troba de realitats dures
per que tot fàcil no pot ser.
Tu ets el meu impossible
que vull fer real
en qualsevol moment,
si et deixes.
Les llargues distàncies no m'espanten
doncs no ho sabré
fins que no ho provi.
Em sorprenc a cada instant
repetint el teu nom
serà, que no en vull aprendre d'altre?
Sé que les decisions que prenc
són les correctes,
i si no ho són,
moriré amb elles.
Per què els passos que es fan
rarament es desfan.
Potser, si de cas,
es modifiquen.
L'amor no sempre és un llaç
mes sí alguna cosa que et lliga
amb qui vols compartir un estat
que potser o no de per vida.
I què és lo que fa
que quan dius el meu nom
el món té tendència a parar?
Serà la gravetat?
No.
És un desig que creix
i no sóc capaç de parar.
En coixins de plomes dormiré
a veure,
si aquest es fa realitat.
De vegades
no hi ha prou temps,
ni en tens ganes
de sortir i cridar que hi ha foc,
cremant les brases.
A cavall de la realitat i ficció
intentaràs comprar el sentiment
que et faci sentir millor,
que t'escolti el cor
sense por a demostrar la temor
que et fa sentir la fredor,
que ara amb mi comparteixes.
Diuen que ets el millor que tinc
i la meva llengua calla
realitats furtives
que mata l'ànima,
quan dins de casa tu et transformes
amb assassí d'estrelles.
Amb plor contingut
dormo els meus somnis,
esperant despertar
i que no siguis al meu costat.
Però la realitat m'escanya
i amb mi vol jugar
i no em deixa esborrar
l'amargor que tasto
de les teves mans.
Quin dia serà
que no m'hauré d'amagar
de cada mirall
que em mostra el rostre de monstre
que deixa la teva impunitat?
Les llàgrimes no netejaran mai el dolor
fins que no desaparegui el botxí
que efectua l'acció.
De vegades,
no hi ha prou temps...
I em ve de gust tornar a sentir
de prop la teva pell.
Aquella que un dia es va fondre
amb un dolç t'estimo.
La que hem va ensenyar a creure
que tocar era un pecat
de matinades dormides.
Traspassar en línia fina de desig
sempre espero,
per que mai en tinc prou,
de tenir-te tan prop.
M'alimentes l'ànima en subtil delicadesa
doncs sols dir el teu nom
aquesta,
crema
volent més d'aquest foc,
que la manté encesa.
M'encanta el teu jo
on guardo habilitats
apreses de les nits en vetlla.
Matinades dormides,
desordenades,
en mig de llençols vestits
que mostren records humits
de passions incontrolades.
Res més lluny que el que hi ha
el desig d'estimar
de subtileses apreses.
Dormim,
que la matinada
aviat ens vindrà a buscar.
