Quan pensem que les coses
no es poden canviar,
que no hi ha marxa enredera
i tot és dificultat,
sempre hi ha una estrella
disposada a il·luminar.
A ensenyar-nos nous camins
per no perdre'n el compàs.
A fer-nos riure altre cop
i treure'ns tot allò que ens fa mal.
Son estrelles que cauen del cel
i ens fan tornar a brillar.
Els dies quadrats
ja són rodons
i giren sense dificultat.
Tenen una màgia, difícil d'igualar.
Escrit a les estrelles diuen que està
el futur que ens acompanya
i ens fa caminar.
Sols l'hem de saber interpretar.
No és fàcil,
però amb tu,
segur que ho serà.
No vull que es gasti la teva estrella.
Si ho fa.
La tornaré a buscar.
Escrit està.
Segur que sí.
Sols un instant.
T'ho prometo.
De veritat.
I els meus llavis seran teus,
la resta de l'eternitat.
Et podràs esperar?
Segur que sí.
La meva pell no canvia d'aroma.
Els meus llavis sempre tenen
el mateix gust que tu vas tastar.
El cos no canvia,
vaig deixar de créixer ja fa molts anys.
Sols,
que es fa una mica més vell
cada dia...
Espero que això no t'hagi d'importar.
Et podràs esperar?
Posaré les flors en aigua.
La cervesa a la nevera
i el meu cor al teu costat.
L'amor en una vitrina
per que el puguis contemplar.
Te'n faré memòria
per si mai gosses oblidar,
el gust de la passió,
els petons de tots colors
i allò que un dia em vas ensenyar.
La tendresa amb tu al costat
és un dibuix planificat
amb tots els detalls.
Tenim tot el temps...
Et podràs esperar?
Si estimes una dona
fes-li saber que és ella
l'única que ocupa el teu cor
i la teva ànima.
Que és la senzillesa d'un petó
o la dolcesa d'una carícia.
El desig de la saviesa
o el perfum d'una fragància
que emborratxa amb el seu aroma.
Aquella per qui despertes
i comences un nou jorn
i amb qui tens la valentia
de lluitar sempre en la vida.
Perquè si estimes una dona
fes-li saber a cau d'orella
que per ella moriries
una mica cada dia.
No hi ha silencis.
Simplement petits espais de temps
en que el meu jo
no escolta paraula.
Tot emmudeix
i es fa la pau al meu voltant.
Ningú em coneix.
Ningú de mi en sap.
Puc ser una princesa
o un elefant.
I que més dona?
Si el que importa
és cada dia,
fer-me una miqueta més gran.
Jo vaig néixer,
d'un trosset de fang
que s'intenta poc a poc,
anar modelant.
La modèstia és l'ingredient
del pastís principal.
El que hagi de passar
escrit de fa temps està.
No per ser millors,
som més importants.
Donar la mà és ajudar.
Estimar és compartir.
S'ha de saber parlar i callar
a parts iguals.
Doncs diuen que tenim dos orelles
i una boca...
Per alguna cosa serà.
Sempre he sentit dir
que en el pot petit
hi ha la bona confitura,
i sempre queda afegir,
que també en petites dosis,
es ven el verí.
La que sempre dubta per on caminar.
I de tant en tant es menja el mon,
però molt de tant en tant.
Ara ja no recordo el moment
en el que vaig començar.
La que respira com tothom
i estima com ningú.
Perdoneu,
aquesta,
és la meva visió,
segur.
Qui em coneix sap que sóc clara.
La mentida en mi hi cap poc.
Alguna en dic.
El viure te les fa dir.
Espero que no us molesteu,
si no us desvetllo res que no sabeu.
Encara que no hi ha misteris
més enllà del que us penseu,
sempre hi ha petites dosis
que no es poden explicar.
La màgia,
s'ha de saber dosificar.
No la meva,
sinó la que em vaig trobant.
Cada muntanya serà una vall
i el meu instint no em mentirà
si amb això aconsegueixo
com sempre,
tirar endavant.
L'impossible es convertirà en un joc de nens
i els meus somnis es faran realitat.
Tan senzill i tan cert
com que dos i dos fan quatre
i els ocells volen pel cell.
La motivació serà un grau d'experiència
que la vida em farà guanyar a pols.
No importa,
estic preparada
per alçar-me cada vegada
i mantenir el destí a ratlla,
si és això el que tu vols.
La veu se'm farà forta.
Els actes contundents.
La ment sàvia i alliçonada...
Per cert...
Si el que em motiva és un engany
ja he caigut en el meu propi parany,
i motivar-me no és suficient
per donar-te el títol de valent
si ara, em resultes un estrany.
Serà millor intentar oblidar
si és que mai he pogut esborrar
el teu rostre de la meva ment.
Diuen que les parets no parlen,
que callen secrets
entre el guix i la pintura,
entre el temps i l'escriptura
que en elles es pinten.
On tot s'atura,
plasmat en un per sempre
que no calla.
Amb lletra fina o gruixuda
la intenció és el que hi fica.
Ni la pluja pot esborrar
el que la tinta pot deixar marcat.
Els sentiments no sols viuen al cor,
sinó escrits en un paper
o en parets pintats.
Ideals.
Amors.
Sensacions atrapades
en aquell precís instant.
Murs que parlen
amb paraules sordes,
aquelles que s'escriuen
i potser,
mai s'escolten.
