Camino sense drecera,
amb fermesa i decisió,
marcant la condició,
extrema,
del que marquen aquesta nit,
els teus llençols
en el meu llit.
Amb sinuosa pulcritud,
veig el teu cos en la fosca,
que m'incita a pensar,
que el desig és la resposta
que tant s'ha fet esperar.
El temps s'ha aturat
i amagat en un racó,
es manté pacient
a que iniciem la nostra acció.
La profunditat emocional
ja vindrà després.
El gust és un plaer
que s'ha de menjar calent.
La intenció, és la que és.
Ves a saber,
que trobarem quan passi el temps?
Records polsosos plens d'encant,
en mig de la nostra vida,
amagats.
Potser segur,
algun disgust desdibuixat.
A aquest, no li farem gaire cas.
Petons oblidats.
Amors amagats.
Qui sap...
El que sé,
és que no m'oblidaràs.
Per bé o mal,
en la teva vida ja he passat.
He dit passat?
Si jo segueixo aquí, respirant.
El nostre temps
és concentrat.
No necessita quantitat.
Qualitat vesteix la imaginació,
que nosaltres li vulguem donar.
En terra àrida
es va plantar un desig
de foc cobert,
d'aigua regat.
Ningú sabia si floriria al destí.
Encara s'ha de cuidar,
de mantenir,
per si mai dona fruit,
el que un dia,
vam cultivar.
Pot fer fred o calor.
Qui sap,
si aquest viurà
a totes les hostilitats.
No hi vull pensar.
El destí,
segur,
ja fa temps que ens ho té marcat.
A foc roent,
d'amants senyal.
Aquella que en la pell
ens fa perdre el sentit,
cada cop que el meu cos,
s'uneix a tu.
Ja és dit.
Mai cremar-se ha estat
la millor cura,
per sobreviure,
al que ja hem tastat.
El teu foc és l'element
que em genera intensitat.
Allò que ens transporta,
que ens gira en sageta,
que l'amor transforma
i dibuixa, la nostra espera.
El que sentim ben endins
al respirar profund.
Alenada d'aire fresc
transportat en el vent,
que inunda el nostre temps,
amb un sentiment comú.
Pot ser fred o calent,
depenent de la nostra necessitat.
El que no té forma,
ni color,
sols etern moviment,
que fa ballar el nostre cor
amb el compàs, que volem.
Esperant d'on bufa el vent,
buscaré el teu recer.
Aquesta és la meva llibertat,
la que no deixaré escapar.
No cal explicar res més,
doncs tu, ja m'entens.
Des d'on em puguis escoltar.
Dóna'm la teva mà.
La necessito per seguir.
Per seguir, caminant.
És temps de reflexions
i de pensar que qualsevol dia,
la pluja,
pot arribar.
Salva'm si et vols arriscar,
a creuar fronteres que potser,
no tenen cap final.
De la meva por.
La foscor,
mai m'ha agradat.
Tornar a ser els que érem,
no tornarà a passar.
Tant fàcil com això,
el millor moment del dia
per mi s'ha convertit,
en el sempre et puc somiar.
Que ningú pugui dir
que no t'ho he demanat.
Salva'm del meu destí
per així,
seguir vivint
amb tu,
la màgia que m'has donat.
No parlis en aquest moment.
No esborris la màgia
que viatja pel nostre temps.
Tanca els ulls i vola.
Planeja al meu voltant,
buscant recer de tempesta.
Deixat endur pel meu alè
embolcallat en brisa.
Tot traient-te la camisa,
tocaré tota la teva història
i embriagada de dolcesa,
moriré ofegada.
Rosa despullada de vergonya i dolor,
quan ha perdut la fragància,
que habitava en el seu cos.
Les llàgrimes que li cauen
són els pètals de la flor,
que arrossegada per terra,
s'oblida de tothom.
Cada espina se li clava
en el més profund del seu cor
i la sang brolla d'ella,
té color d'odi mort.
La por s'apodera d'ella
quan algú li parla d'amor,
doncs la rosa despullada,
no vol sentir mai més dolor.
I es desfulla sense pressa,
esperant amb delit,
el dia que algú la toqui
i li torni l'esperit.
