Deixa'm ser el present,
que construeixi el teu futur.
Allí on les pedres,
fan els fonaments
al sentiments que s'han viscut.
On no importen els desnivells,
perquè construïm
des de la mateixa alçada,
fent servir el mateix material.
Un material que no s'espatlla,
de primera qualitat.
Que promet durar molt de temps,
per molt que el fem servir.
Garanties sé que en tinc.
I si mai el resultat,
no és el que s'esperava,
no importa.
El temps és més savi
i ens sabrà rectificar
allí on nosaltres no sabem
ni podem arribar.
Quin dilema s'ha creat,
dins del meu pensament
cada ratlla que creuo,
m'allunya del que penso que sé.
Quan acabo de donar un pas,
m'imagino el següent.
I m'equivoco al pensar,
que sé com l'he de fer.
No hi ha res predeterminat,
tot està per crear.
Tots els moments per definir.
Crec que em podré esperar...
A que surti el sol
a l'endemà.
A tornar a riure amb tu al costat.
A cantar cançons,
que encara no són dels dos,
i qui sap,
si mai ho seran.
Sols sé que no en tinc prou,
però em sembla,
que em podré esperar...
a que la teva estrella m'il·lumini
la resta de l'eternitat.
Sempre hi ha un punt de partida.
Un número que ens fa pensar.
Una data per recordar
i també per oblidar.
Cada espelma fa la llum
dels qui ens van deixar.
11 de març, una taca per esborrar.
El temps no és el consol
que fa que cicatritzi aviat.
El tren tornarà a rodar.
Quin remei...
Però en la nostra ment quedarà
el sentiment d'horror que pot deixar,
que algú pugui decidir
qui ha de viure
i qui deixar d'existir.
Maleït el sentiment
de qui pot actuar
amb total impunitat.
El meu pensament té ales
i fins a tu vol tornar a volar.
Els temps passats no seran millors
que els que ens queden per guanyar.
Cada pas ja fa el camí,
que ningú pot esborrar...
Per bé o per mal,
així serà.
Cada moment un record.
Cada segon un instant.
Dibuixat en un paper
vas escriure la inicial
de la que volies ser viatger,
per entrar dins el meu cor.
Que difícil em serà,
si mai t'he d'oblidar.
Millor no pensar.
Em guiaré pel meu instint
que em diu que aquest instant,
segur,
el faré llarg.
El plastifico.
No deixo que li entri l'aire
i li trec el que té.
Pot ser així,
em duri eternament.
En la seva atmosfera
es mantindrà fresc com el primer dia.
No és marcirà,
ni canviarà de color.
Tindrà el mateix gust
i la mateixa textura.
El de la primera dolçor.
El del primer petó,
que diu que es roba
i es desitja donar.
En paper transparent el deixaré,
per si el vull contemplar.
No és que no el vulgui fer servir,
sols, envasat al buit, el vull mantenir
per si mai em fa falta.
I si alguna vegada,
aquest se'm fa malbé,
et vindré a recordar
si em pots donar més amor,
per envasar-lo al meu cor.
Així és com el vull tenir.
Guardat per mi,
per si tu no el vols.
Tenir-te és el gust,
que em faltava per tastar.
El que van veure els meus ulls
ho desitjava el paladar.
No vaig dubtar-ne ni un segon.
T'havia de provar
ni que fos l'últim desig,
per complir en aquest món.
No em podia quedar amb les ganes
de saber, si eres ficció o realitat.
Cada pam del meu cos
necessita reacció
de saber, si em volies a mi
o al que realment jo sóc.
Tasta'm i potser sabràs
que el gust del que no es proba
mai es pot imaginar.
Vaig passar el dit
per la teva pell i vaig descobrir,
que els sentits es fan més grans,
si aquests ens surten de dins.
I es que un cop havent provat,
jo en vull tornar a repetir.
El gust és meu,
sempre,
al teu costat.
Aquest és l'últim moment
per decidir,
per saber,
per explicar,
que tot el que es mou
no és aire pels pulmons, sols.
Deu haver alguna cosa més.
Alguna cosa que em fa vibrar,
que em fa pensar que,
no és el que sóc
sinó el que tu em vulguis donar.
El condiment que et fa especial.
Difícil de definir.
Aquell gust que agrada,
sempre de repetir.
La cançó que enganxa
i no paro de cantar.
Descobriments que sempre
ja es queden amb mi.
Per bé o per mal.
Això no ho sé.
Potser en l'últim moment decidiré,
si l'amor és condició
o passa a ser un sentiment.
