dins del meu pensament
cada ratlla que creuo,
m'allunya del que penso que sé.
Quan acabo de donar un pas,
m'imagino el següent.
I m'equivoco al pensar,
que sé com l'he de fer.
No hi ha res predeterminat,
tot està per crear.
Tots els moments per definir.
Crec que em podré esperar...
A que surti el sol
a l'endemà.
A tornar a riure amb tu al costat.
A cantar cançons,
que encara no són dels dos,
i qui sap,
si mai ho seran.
Sols sé que no en tinc prou,
però em sembla,
que em podré esperar...
a que la teva estrella m'il·lumini
la resta de l'eternitat.
Els joves no s'han d'esperar, Marta.Al revés, tens molt per fer, has de córrer, t'has de donar pressa per donar sentit a la teva vida, per trobar el que realment busques i necessites. Creu-me.
ResponEliminaDUES PERSONES QUE DE DEBÒ SE HI ESTIMEN,S'ESPEREN,I FRUEIXEN PLEGATS,NO HAVENT-HI NI TEMPS NI ESPAI QUE HI HO IMPEDEIXI,PERQUÉ HI VIUEN QUELCOM PUR,IENTREGAT,I NOMÉS CAL QUE HI SIGUIN PROCLIUS A FER CADA DIA MES GRAN SI CAL LLUR PASSIÓ
ResponElimina