La delícia d'aprendre

Deixa'm ensenyar-te.
Hi ha camins que encara no tenen petjada.
M'encanta,
que el meu món rodi al teu voltant,
encara que sigui per unes hores.
Això no és cap secret.
Tu ja saps el que has de fer
per que segueixi rodant.
Digues la paraula màgica
i tot tornarà a ser igual,
que la primera vegada.
Aquella, en que ens descobrim.
En la primera que sentim.
En la primera que ens toquem
i no sabem distingir
la passió de l'amor,
quan els nostres cossos entren en acció
sense importar conseqüència.
Mai ningú segueix guió,
quan s'intenta fer el millor
per que bateguin,
al mateix temps dos cors.
Hi ha estrelles que tenen llum pròpia.
Caminant pots trobar la seva estelada.
Si mai et perds
pensa amb mi 
i la meva mà,
que et portarà 
si tu ho vols,
allí on tu, no voldràs mai més marxar,
si t'ensenyo el meu camí.

Petons

I no vas voler esperar més.
Comprovar-ne el gust
era el teu dilema.
Sentir-ne el tacte,
el teu desig.
Tocar-los, plenitud compartida.
Els meus petons són aire.
La sal de la teva vida.
La meva arma secreta,
per arribar-te a seduir
convertint-los en la teva droga,
que necessites per subsistir.
Potser pensaràs,
que la meva llengua 
es vesteix de vanitats,
al explicar-te veritats.
Sols hi trobo una solució.
Tasta'ls i comprovaràs
que de la dolcesa de la meva boca,
neix tot allò que et vols menjar.

Només ho intueixo

Embolcallada, 
em deixo endur per la dolçor
del teu mar.
Navegar pel teu cos és pura delícia
encara que només ho intueixo.
Seguir el teu rastre,
comença a ser un desig
on vull dormir la meva son,
sense arribar a despertar-ne.
I els teus llavis poden ser,
el principi del meu pecat...
Tocar-te un privilegi.
Estimar-te una conseqüència.
Si als reptes com tu 
hi poso enginy,
sumar no serà tan difícil.
Per que un cop comencem
tenir-te serà un plaer,
difícil de descriure.

La que busca

Em fa falta la teva pell,
el teu cor, vestit de mel
com aquells dies d'inici,
on les aventures,
eren emocionants
i tots els petons instants,
dignes de sacrifici.
Durant els anys,
vam modelar un estil de vida,
on el trapezi sols era un repte.
El viure un cor robat,
un moment treballat,
al compàs de cada dia.
Què ens va fallar?
Les regles no estan marcades,
per afrontar adversitats.
Vull tornar a creure en tu.
A tornar-n'he formar part.
Ballar, sols un sentit.
L'equilibri és definit,
quan em tornes a donar la mà.
Si de tu he aprés,
és a no tenir por.
La valentia és un escut,
que sovint fem servir,
per dissimular el que sentim,
del que ens surt de dins el cor.

Per primer cop

Recordes quan,
ens vam veure per primer cop?
Els ulls enganyen,
el cor no.
Quina llàstima
no poder recuperar aquell instant,
amb el que ara sé.
Seria genial jugar amb avantatja
sense saber,
com serà la meva ànima desprès, 
del que ara, 
ens ha marcat el temps.
No ha deixat mai de créixer,
el sentiment vers a tu.
Dissimular-lo és molt difícil,
quan aquest és fa, 
cada cop més gran.
Potser no seré el que tu voldràs.
Més segur que tu seràs,
el que jo sempre he desitjat.
Un sospir,
dins la immensitat,
del nostre temps que ha passat.

D'aquí a l'eternitat

A petits passos,
camino.
Però no sé perquè,
el temps s'encaparra en córrer,
quan jo m'entossudeixo en,
deturar-lo tant com puc.
Assaborint cada segon,
delitant-me en els minuts,
dibuixant cada hora
que em regala la vida
que sense preguntar,
per un camí marcat,
em guia.
De tant en tant,
en soc rebel
i fujo de la realitat,
per volar en els meus somnis
i tocar-ne un tros de cel.
D'aquí a l'eternitat.
El segell ja està marcat.
En dolça son vaig caure,
i embolcallada en el teu braç
em vaig perdre en els seus somnis.
Despertar-ne va ser cruel.
Però és lo que té somiar.
La imaginació disfressa, 
cada pas de realitat.
D'aquí a l'eternitat 
hi ha un pas.
Si agafo la drecera,
trobaré el que he buscat.
Els meus somnis condensats
en un trosset d'estrella
que s'il·lumina a cada pas.

La preposició que acompanya al concepte

Hauria de...

Pensar més en tu,

si és que no ho faig prou.

Pensar més en mi.

Potser és el que el temps vol.

Dir que no,

quan s'espera un sí.

La valentia és actuar.

La valentia és decidir.

La preposició que acompanya al concepte

pot fer variar el destí.

Ningú és prou valent,

per iniciar sol el camí,

si aquest no és planer.

T'estimo amb...

pot descriure un estat.

Et desitjo per...

serà una forma d'iniciar

una conquesta,

que potser no té final.

Amb paraula i sentiment,
un trosset de mi et deixaré,
cada nit sota el coixí.
Espero,
que no et cansis mai de mi.
Però si és així,
dibuixa'm el camí,
per poder a tu tornar.
No vull perdre el teu rastre,
després del que m'ha costat,
saber que hi ha variables,
que jo no puc canviar.