En 7 segons

Et puc seguir fins a l'infern,
buscant un lloc calent,
per protegir-me d'aquest fred
que vesteix el meu hivern.
El desert serà un sospir,
comparat amb el martiris de la carn.
Set segons sols em caldran,
per deixar-te gust de mel,
en els teus llavis de sal.
Suposo que saps nadar.
Si no, saps que em tens a mi.
Per deixar-te ofegar
i poder-te reanimar, 
respirant del meu alè
en el moment més important.
Mai un temps,
ha estat tan llarg.
Sempre hi ha un moment curt,
per cada instant.
Els segons no corren igual,
si ets el que estima,
o el que es deixa estimar.
Set segons.
Set passos a seguir.
La mirada serà suficient
per mostrar-te el camí,
que et portarà
cap al meu cel,
si amb mi,
tu hi vols venir.

Serenitat

Són petits miratges del dia,
que ens donen la oportunitat,
de reflexionar,
si aquesta vida,
és per als que lluiten
o ens ensenyen a lluitar.
La temprança és un estat,
difícil d'aconseguir.
Les bombolles de sabó
sempre acaben per petar.
El silenci és un bon aliat,
o el pitjor dels enemics.
Serenitat és un petó,
el color d'una cançó,
la visita d'un amic.
Serenitat és un adéu,
en un moment tranquil.
El saber com actuar,
el somriure del teu fill,
la mirada del qui estima
sense cap condició.
Serenitat és l'acció,
que jo voldria aconseguir.

Caminar un pas cada dia

Em dona igual sentir el fred.
Si és això el que sento a flor de pell.
El riure,
el caminar,
el patir 
i l'estimar,
comencen per un mateix.
Quan s'espera que la vida,
s'allargui fins l'infinit.
i de sobte, 
algú en talla el fil,
t'enfades,
pel que mai més, ningú podrà tornar a unir...
La moneda a donat creu.
La història ja s'ha acabat.
El desig es torna gel,
si tu no hi ets al meu costat.
Tremolar és un instint,
per tornar a entrar en calor...
després que la tristesa,
m'hagi envaït el cor.
Mes, sols conec una solució.
Caminar un pas cada dia,
tot sentint l'emoció,
de compartir amb tu aquesta vida,
fins que m'arribi la mort.

Intens

Baixant per la gola, espès.
Negre i intens cafè.
Em recorda que l'amargura,
coordina amb la dolcesa,
del bombó dels teus llavis.
Remeno l'instant,
del sucre diluït,
per olorar la intensitat,
del teu cos en el meu llit,
quan em comences a estimar.      
Amb cullera de plata,
escuro cada gota de la tassa,
que em recorda el que tinc.
Mes no desaprofito cap instant,
i retinc aquella olor,
que em fa pensar el teu cos,
quan tots dos en fem l'amor.
I com aquell que no vol
desaprofitar l'ocasió,
en prenc una segona tassa,
pensant que m'agrada intens...
Negre cafè.
Baixant per la gola espès.
Remenat amb cullera de plata,
per a donar-nos més plaer.

T'estimo amb nuesa

Si el pensar fos innat,
tindria molt de guanyat,
doncs això de trencar-me el cap,
últimament,
no ho porto gens bé.
Mira'm i explica'm els teus secrets.
Els meus ja estan tots ensenyats.
Es poden contar amb els dits d'una mà,
els que encara ningú sap
i em queden per mostrar.
Serà que t'estimo amb nuesa,
i se'm transparenta l'esperit,
quan et miro als ulls 
i et desitjo tot per mi.
Sols hi ha un problema,
que té difícil solució.
Tu vas deixar de fer-ho,
molt abans que jo.
I aquest és el sentiment que em trenca,
sempre pel mateix lloc.
Jugar amb desavantatge,
em fa sentir com la idiota,
que sospira a la teva porta,
per la teva ànima morta.
Pensat-ho bé, tots dos tenim el mateix cor,
en diferent situació.
Quan jo estimo ho faig amb nuesa.
Quan tu dius que m'estimes,
ho fas amb cuirassa.
Segur ja és hora que faci, 
el que fa temps que hauria d'haver fet.
Vestir-me l'ànima serà el principi,
per aquest hivern no passar fred.

Independència

El meu país té una franja,
per on tothom el vol unir. 
Els arbrers, els rius i les muntanyes,
fan de frontera,
del camí dels perseguits.
Plantar desitjos és ben difícil,
si a la terra li falta cultiu.
Per molt que se la llauri,
si no tenim llavor,
farà falta del nostre amor,
per que el sentiment arreli
i sigui, el sentiment de tots.
I tant difícil és d'entendre,
que vulguem mantenir el nostre tresor?
El tresor és la nostra terra,
la nostra llengua,
el nostre cor.
El que tothom faria per casa seva,
si algú busca robar.
Els sentiments són millor que l'or,
més lluent que es pot trobar.
Independència és una flor,
que algú va voler collir,
quan el que havia de fer,
en realitat,
és fer-la més gran,
per poder-la compartir.

Per art de màgia

Sóc el teu desig sense complir,
l'amor que tens a flor de pell,
la que viu amb l'enemic,
sense haver pogut gaudir d'ell.
Sóc el saber el que vols
i que encara no has pogut tenir.
Sóc la gota de rosada,
que marxa de matinada
quan el sol comença a sortir.
Sóc el petó disfressat,
al que vols prendre l'esperit
i no es deixa mai atrapar. 
La que té por de conèixer-te,
i enamorar-se de tu.
No sé si donar aquest pas.
Per por, que un trosset del meu cor,
quedi partit per la meitat.
Sóc la que busca sortides,
enmig de carrers tallats.
La que sempre s'equivoca,
quan l'amor obre la boca,
per dir-te la veritat.
I potser un dia serà,
qui sap,
per art de màgia el teu millor truc.
Sóc la que apareix,
i desapareix,
la que viu al teu costat,
i que sense fer gaire soroll
la teva ànima a comprat.