Il·lusió

La guspira del cor,
busca una sortida 
per mostra-se a tothom.
Quan un realment està content,
no li importa ensenyar la seva intimitat
a la resta de la gent.
I demostrar que sentir,
no es una feblesa,
si no el més pur desig
de mostrar-se tal com és.
Les espelmes d'un pastís.
El paper d'un regal.
Tot provoca il·lusió,
si està ben embolicat.
Desfer-ho és un instant.
Viure no té sentit,
si no en podem gaudir.
La il·lusió és un coet,
que s'enlaira en el nostre cel,
mostrant-nos els colors
que veiem amb ulls de nen.

Opcions

El sí o el no,
no tenen una marca definida.
Doncs en aquesta vida,
es fan servir tots dos.
El resultat no és el mateix.
Depèn de la teva opció.
Tot és de difícil decisió.
El que dóna el sucre,
pot ser massa dolç.
La sal pot agradar,
fins el límit de tirar el menjar.
En el punt just del nostre cor,
es troba la solució 
difícil d'esbrinar.
Com en el millor enigma,
potser l'instint ens guiarà,
per saber,
que en aquesta vida,
el que és difícil,
és saber triar.

Àngel

Jo tinc una àngel sense ales,
que cada dia intenta volar,
i el seu somriure és la cura,
que em guareix de tots els mals.
Els seus ulls són la innocència,
del que comença a mirar,
el món que a fora l'espera,
i que algun dia el farà plorar.
Les seves llàgrimes,
el dolor, 
que una mare mai voldrà.
El meu àngel no té ales,
però això no li impedeix portar,
la màgia als que s'estima,
i el seu riure contagiar.
Per un minut, per a ell,
vendria l'eternitat.
I em sortiria barata,
comparada amb l'amargura,
de no tenir-lo al meu costat.
El meu àngel no té ales,
però segur que mai caurà.
Les meves mans seran,
mentre pugui respirar,
la força que el sostindran,
d'aquí al més enllà.

Trossets del que penso: Hora punta

Trossets del que penso: Hora punta

http://www.youtube.com/watch?v=18UXwvls-Qo

Hora punta

Enmig de tot el brogit,
es desperta la ciutat,
esgarrapant-se dels ulls,
la son que li ha quedat.
Les cases fan olor de cafè i croissant,
on mullem els desitjos,
dels més petits als grans;
per viure les aventures,
del nou dia iniciat.
I conforme passen les hores,
tot es va transformant.
Els colors es tornen vius,
en la meva gran ciutat.
I comença a anar despresa,
és difícil d'aturar.
Uns pugen,
els altres marxen.
Els que mengen.
I els que treballen.
L'hora punta és un moment,
en que el cos té una ment,
que la guia per l'infern.
I les hores van passant...
El rellotge de l'estrès,
poc a poc es va aturant.
Arriba la nit.
Tot resta tranquil.
La son ens venç.
Ja estem dormint,
fins despertar-nos l'endemà.

Menteix-me

Digues-li al futur que passi de llarg.
Els segons no tenen temps,
per quedar-se aquí parats.
Amb els llavis podem jugar,
a amagar-nos les veritats;
però els ulls no ens deixaran.
Són massa intel.ligents,
per deixar-se enredar.
Menteix-me si us plau...
i digues-me, 
que no em deixaràs mai d'estimar.
Segur que així, serà més fàcil controlar,
l'impuls d'aquest desig,
que cada cop es fa més gran.
No et preocupis,
no t'estic preparant cap parany.
Les mentides sols enganyen,
als que es deixen enredar.
Si us plau,
em pots fer un altre favor?
Enreda'm al teu futur,
per que per viure aquesta mentida,
l'únic que em fa sentir segura,
és saber que compartim amor.

Jocs de mímica

No goso trencar aquest silenci,
de perfecció sense paraules.
La brisa és un singlot, 
que l'ànima ha de prendre.
Contemplar el desconegut,
sovint ens provoca por.
Com la foscor de la nit,
que no ens mostra cap color.
Respirar és de valents.
Lluitar d'humans.
Riure serà d'aquells,
que alguna cosa han d'ensenyar.
Els sentiments són coses fràgils,
encara que les portem ben endins.
Les caixetes del cor, 
de tant en tant s'han de saber obrir.
Ningú és capaç,
d'estar molt de temps sense respirar.
Potser per això serà,
que els homes sospiren
quan recorden el passat.