que sempre brama.
Que es penja d'un fil del meu cor
i s'emparra
per agafar-se més fort.
Allò que es recupera
d'una bufada
quan després d'una tempesta,
torna la calma
i em deixa,
tota plena.
La lluïssor dels ulls
i el somriure als llavis
que sense motiu
em surt,
quan penso amb tu.
El moment que té nom
i els records que ningú més sap.
Ni falta que fa.
Per que a ningú li hem d'explicar
el que senten
dos,
que sempre tanquen els ulls,
quan es fan petons al nas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada