el destí compleix seva la promesa
i decideix oblidar,
jo no puc.
I la ira em vindrà
com sempre a recordar
que el sentit i sensibilitat
no sempre van lligats de la mà.
Així em vas fer sentir
com un trist drap brut,
en haver netejat
el que ens quedava de l'amor
després d'haver-lo fet servir.
I disfressada d'impotència
l'ira clama clemència
en el moment menys oportú.
A ningú li resulta estrany
que el record d'un engany
li provoqui aquest enuig.
Mes entre llamps i trons
i alguna llàgrima mal contada
aquesta ira controlada
trobarà el seu destí.
Mai oblidar
i sempre pensar
que el millor serà per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada