dimecres, 28 d’abril de 2010

Dignitat

Em pensava que ser covard
per tu no era escrit.
Que lluitaves contra els monstres
que vivien en el teu cap
i que compartir-me era fàcil
ni que fos per un instant.
La medalla de valent
tu te la vas posar;
i qui sap, de ben segur,
que t'anava massa gran.
Amb espases de paper
anaves matant els dracs
i a l'hora de la veritat
tot va ser paper mullat.
Les paraules se les emporta el vent
de petons potser en quedaran,
però tranquil
la ferida cicatritzarà 
i en el teu lloc ni haurà més.
Els records poc a poc em faran menys mal
i tu sols seràs això:
un petit pensament diluït
que es perdrà en aquest precís instant.







2 comentaris:

  1. M'agrada el poema. Com el resultant d'un pensament diluït, pot despertat una tempesta de sentiments i un ànim de superació molt més gran.

    ResponElimina
  2. QUANT ALGÚ ET DECEP,DONCS HI PASSES UN TREMEND TRÀNGOL,....DOLORÒS.....XRO ET REFÀS I APRENDS,A QUE TOT I L'APARENT SIMPTONIA INICIAL,HI HA UN PUNT CLAU QUE HI BALANCEJA I DETERMINA L'IDONEITAT DE LA RELACIÓ,SI AQUEST PUNT NO ÉS ASSUMIT PER UN DELS DOS,LES VERITATS SON PALESES I L'APARENT SIMPTONIA...HI ESDEVÉ UN MIRATGE,LLAVORS PASSEM PÀGINA TOT I HO CRITIC QUE ÉS.MIL.LER

    ResponElimina