No sabria dir-te,
però tanmateix,
ets com aquell somriure
que brolla del desconegut
i t'omple la panxa
de papallones trapelles
que juguen a empaitar-se,
com la vida
quan comença
i la il·lusió
que mai s'apaga,
la dolça remor
del rierol en primavera
tot just es desfan les glaçades
i les nits on la foscor
no dóna por,
sinó confiança.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
m'agrades.
Sí, ja ho sé,
jo mai seré sempre,
potser, amb una mica de sort
un encara que s'allargarà
fins que aquesta nit
la teva memòria
decideixi desaprendre'm,
i a partir de llavors,
m'aniré fent petita,
fins a desaparèixer.
Sí, ja ho sé,
jo, mai seré sempre.
Passejo per quimeres,
inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i poemes vestits de sentiments.
Estic,
entre el dubte de no saber
i el de voler conèixer,
el de perdre's
i no trobar-se,
en un punt mort
que reviu a batzegades
i on tothom diu la seva
quan aquests,
millor podrien callar-se.
La societat ens ensenya,
a pensar sempre amb nosaltres.
Li diuen vanitat
i jo, en sóc la primera
que la fa servir per passejar-se
en inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i sentiments en forma de poemes.
Estic,
entre el dubte de no saber,
i de voler conèixer.
Diuen que naixem savis
però en algun lloc de la vida
ho perdem tot,
i hem de tornar a aprendre
a aixecar-nos
cada cop que caiem,
a eixugar-nos les llàgrimes
i a dir, algun cop que no.
Espolsem la vareta màgica,
preguem als déus
felicitat i amor,
mirem postes de sol
cercant resposta,
però el silenci,
és la nostra única contestació.
Fins que un dia,
tornem on ho vam perdre tot
i després de tornar a aprendre
i aixecar-nos
cada cop que caiem,
després d'eixugar-nos les llàgrimes,
i de dir algun cop que no,
tornem a néixer savis,
encara que ens costi la mort.
Fins que se't curin les ales,
fins que se t'acabin les llàgrimes,
fins que l'esperit et digui prou,
compta amb mi.
Pel que sigui,
a tota hora,
en tot moment,
per qualsevol motiu.
Plogui o nevi,
amb sol o vent,
trepitjant oceans,
o nedant per deserts.
Perquè jo no vull res
si res em vols donar,
fins que se't curin les ales,
fins que t'acabin les llàgrimes,
i l'esperit et digui prou.
Tot ha de ser senzill.
Sense ingredients innecessaris
que emmascarin els gustos
d'allò que sentim,
d'allò que callem
per no ofendre
i evitar-nos els dubtes
d'un ball de màscares
per no ferir
encara que trepitgem
brases enceses,
perquè l'únic que desitgem
és fugir on la resta del món
no ens digui
mirant-nos als ulls,
que en som,
els únics culpables.
Tot ha de ser senzill.
Encara no saps de mi
ni jo de tu,
tot just set mots
que no goso pronunciar
per si marxes corrents
abans de poder tastar
la regalèssia dels teus llavis,
i mirar uns ulls
que viuen tristos esperant
un t'estimo
com la paraula màgia
que els hi facin creure que l'amor
no és un invent,
sinó una cosa molt real.
Encara no saps de mi,
ni jo de tu,
però avui et voldria aquí
on batega el meu cor
i dir-te'n set (paraules)
per poder tastar
la regalèssia dels teus llavis
i mirar uns ulls
que viuen tristos,
mentre esperen un t'estimo.
