però tanmateix,
ets com aquell somriure
que brolla del desconegut
i t'omple la panxa
de papallones trapelles
que juguen a empaitar-se,
com la vida
quan comença
i la il·lusió
que mai s'apaga,
la dolça remor
del rierol en primavera
tot just es desfan les glaçades
i les nits on la foscor
no dóna por,
sinó confiança.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
m'agrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada