T'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
I aquí comença el malentès,
on no hi ha cames per córrer cap a tu,
ni mans que eixuguin llàgrimes,
ni mot que toqui l'ànima
perquè sense voler,
hem construït una paret
que atura tots els batecs
i no els hi deixa dir,
que som un per l'altre
encara que a vegades
apareix, un t'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita,
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
Perdona'm.
Aquí comença l'acord
entre la teva boca i la meva
i el silenci que sols es trenca,
per un profund gemec.
Jo imagino petjades
en escales de marbre,
amb cels amb estels
que mai s'acaben,
onades de cotó
que no mullen
i dolços petons
que sols de pensar-te
em deixen sense oxigen.
Imagino que el temps mai finalitza
quan em tens al teu llit
enmig de flassades
petons i somriures,
amb el gust que mai ens cansa,
perquè som nosaltres mateixos
els que volem repetir
després de fer màgia.
No importa qui som,
sinó què som un per l'altre.
No són els cossos,
bé, potser si a estones
i d'altres,
la carícia,
l'ànima,
el desig i sobretot,
una pell que em conec de memòria.
Perquè us penseu
que imagino petjades
en escales de marbre?
Per què amb tu
els cels amb estels,
sempre es queden sense paraules.
No és sempre el motiu
el que ens empeny a viure,
a vegades, és una inèrcia
que ve amb els anys
que l'experiència dóna
després de riure i plorar
i deixar les nostres mans
plenes de la terra
on es treballen els sentiments
on existir,
és sempre el motiu
que ens empeny a viure.
I si tot no fos res
o res ho fos tot.
Miratges enmig
d'un desert d'enyor
assedegat d'actes.
Impulsos aturats
que busquen l'impacte
de trencar amb un dia qualsevol
i transformar-lo,
amb una caixa de sorpreses,
amb coets que omplen el cel
de llums i colors.
Però, i si tot no fos res,
o res ho fos tot.
Llavors l'enyor seria anhel
i l'anhel un dolç petó
enmig d'un desert.
Odio ser,
la dissortada sort d'una mentida
que ataca amb l'estaca,
d'una lleialtat disfressada de fal·làcia.
Tant costa de dir,
que ja no m'estimes?
Dues paraules
i després, marxo de la teva vida
encara que en plori llàgrimes.
Tot passa,
fins i tot aquesta angúnia
que em sacseja l'ànima
després de dir-me,
que ja no sóc aquella
per la que sospires.
No pateixis
quan giri cua
faré màgia
i desapareixeré per sempre,
si és que el sempre existeix
després d'estimar-te.
Hem conegut la nit
enmig d'agrestes tempestes,
bassals d'aigua
plens de plors,
el gust amarg de l'oblit
i l'avidesa del que el temps
passi en un sospir
i s'aturi altra vegada
si no és molt demanar,
allí on la nit ens va presentar
i les rialles ens van deixar nus
en aquella petita habitació,
per fer l'amor un i mil cops.
A estones,
la basarda de la fosca
em grinyola al cor
com una porta vella
que em du
als abismes més profunds
on salvar-me penja d'un fil de seda
que m'escanya el cor
i em fa bategar l'ànima,
encara que sigui per inèrcia.
Darrere d'un pas
sempre hi ha un camí per recórrer,
glopades d'aire
que ens vesteixen
o ens despullen,
o totes dues coses
perquè darrere d'un segon de llàgrimes
venen aquells instants,
abillats de rialles.
