Ningú pensa que no sóc de pedra
i el cor s'encongeix quan tu no hi ets,
ni que l'amor és una perla
difícil de conservar en el temps.
Que el sentiment no és una paraula
escrita en un paper
i que les llàgrimes mullen
encara que les eixugui el vent.
Que la llengua s'equivoca
tapada en la seva capseta
i que el sol torna a lluir
després d'una nit freda
quan tu no hi ets amb mi
per rescatar el que té pressa.
Que les onades no es cansen
i busquen refugi en sorra blanca
esperant dormir en els teus braços
quan ens trobi la matinada.
Que els meus petons són aire
respirats amb gelosia
compartits amb el rellotge,
d'una cita furtiva
escrita a foc de per vida.
I quan ja no sé que pensar
per que tot m'ha vençut,
torno a recordar
que de la teva boca vaig tastar
el desig del desconegut.
Ningú pensa que no sóc de pedra.
Quan el somriure es contagia,
la mirada s'il·lumina
i el calor es transmet amb una carícia,
aquí hi ha màgia.
No es necessita paraula
per mostrar fantasia
doncs sols en l'acte resideix
el que es crea.
Hi ha moments inesperats
que mostren eternitat de per vida
amb un trosset de cel
o una ullada de picardia.
Quan es materialitza l'ambient
dona igual el passar calor
o fred,
res importa més que el cor sent.
Per que la complicitat viu
allí on sempre neix.
En l'instant d'una passió.
El desig d'un petó.
El calor d'un altre cos
que necessitem per passar l'hivern
i que arribi la primavera
amb florida condició
i ens mostri de nou l'amor.
Més una cosa et diré.
Jo no pateixo mai fred
si em mostres la teva passió
tatuada en el teu cos.
Quan el somriure es contagia
i la mirada s'il·lumina
el calor, es transmet amb una carícia.
Hi ha gustos que es poden imaginar
però mai oblidar.
Quan un va a l'aventura
tanca els ulls i es deixa dur
sense importar el camí que li queda
si realment,
vol caminar.
Amb la tranquil·litat
en tanca els ulls
i comprova amb gust
que el que tasta,
és el que fa temps que va buscant.
I quan en queda prou embriagat
pensa que no en vol despertar
de la dolcesa del seu gust
amarada dins la seva sang.
Per que compartir el que es desitja
té un plus de condicional
fins que cap dels dos
en vulgui renunciar.
Hi ha moments inesperats
i sentiments retrobats pel que sempre
hem volgut recordar.
Amb gust de maduixa
em vas besar
en aquell llit tan gran,
on es va perdre la vergonya
i va néixer algun lligam
que encara nosaltres no sabem desxifrar.
Et deixo dormint el son
que ahir ens va despertar
jugant a descobrir
els gustos d'uns petons
que mai,
hauríem imaginat.
No dono pas a res
i t'ho explico tot sense paraules.
Les meves mans no busquen
sinó respondre't,
a allò que encara no se sap.
Serem investigadors
del que encara no ha passat
però tenim al pensament que passi.
Doncs hi ha persones
predestinades a estimar-se
i d'altres a voler estimar.
Com que encara
no ho he pogut esbrinar,
no sé en quin grup posar-me.
Espero que tu em sàpigues guiar.
No ho sabem
però ja està tot fet.
Preparat el camí
l'acció és un sospir
que ens porta a nostra fi.
I després diran
que mai fou així
però jo sé
i tu saps,
que ja fa temps,
estava tot escrit.
En pell resseca
el sol em crema,
on l'aigua no arriba
ni ha acariciar-me l'ànima.
Allí en la llunyania
sols terra,
terra seca.
Si alço els ulls
no hi veig altra cosa que sorra,
una sorra que no vull meva.
El temps canvia.
I on al principi
el res era protagonista,
trobaràs un poble
en eterna lluita.
Aquí la gent també crida,
riu i plora
i els nens juguen
amb ulls de sorra,
cada dia.
Esperant que torni
el moment de la partida
esperaré asseguda...
Mentre,
en pell resseca el sol em crema
on l'aigua no arriba.
Hi ha sensacions
que no es poden explicar
per que no hi ha paraules
per definir, el que aquestes volen dir
amagades sota el coixí de la nit
que les fa callar.
El que no veus
té tot el sentit
per un cor petit,
que no para d'explicar
l'important que ets per mi.
I quan intento dissimular
la llàgrima em fa morir
la necessitat de cridar
que ni que sigui un trosset
et voldria al meu costat
quan cau la negra nit.
Acaronant la teva pell,
bevent del teu desig,
i pensant, que això nostre,
no tindrà mai fi.
El que no veus
darrera està d'uns ulls foscos,
llavis molsuts
i cos petit,
disfressada de seguretat
per aparentar ser
una miqueta més gran així.
Però a la realitat no es pot mentir
i em mi descobriràs,
que no sóc el que no dic.
Ja saps on em pots trobar.
Recollint llàgrimes de sota el llit
fins que hem vinguis a salvar
dels fantasmes que mengen ànimes
quan tothom, està dormint.
Quan tanco els ulls
sols puc imaginar-te
en un petit bocí de la meva vida
on vas obrir camí.
Allí poc a poc construeixo somnis
que voldria visquessis amb mi.
Però sé que no són més que això.
Els somnis d'algú que encara camina
i imagina que la vida amb tu
pot tenir altre sentit.
Quan l'amor et fa un forat
en l'ajustada agenda del destí
se li ha de donar bandera blanca
per que entri amb tota llibertat.
Qui sap quan marxarà
i deixarà un forat difícil de tapar...
És més fàcil decidir el entrar
que el sortir.
Doncs la porta és més petita
quan la tanques
que al obrir-la.
Deu ser, la perspectiva.
I com que en l'amor
res té sentit
sé que et puc dir a cau d'orella
mentre dorms a mitja nit,
que ets la cosa més fantàstica
que m'ha passat a mi,
a part de nàixer
respirar
i sentir.
Quan tanco els ulls
sols puc imaginar-te...
la resta ja es decidirà
tot fent camí plegats
traient banderes blanques
i conquerint,
petits o grans espais.
