Presonera,
així tinc avui a la meva llengua,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
De drap, diria la meva àvia,
meandre d'un rierol sec,
que gairebé no porta aigua.
Enganxada al paladar
si em preguntes la resposta
doncs, ni jo mateixa sé,
quina és la consulta.
Exaltant la seva postura
a cop de silenci,
perquè no vaga la pena cridar,
si ningú ens escolta.
Deixant passar el temps
per veure si li torna la força,
i de pas, diu la paraula màgica.
Però avui està presonera,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
Així tinc a la meva llengua.
Arriben llunes noves,
ventades i pluges,
cançons a la vora del foc,
i passejades amb onades.
Nenes amb trenes
de galtes vermelles,
estius de poble,
olor del sabó de sempre,
i maduixes recentment collides.
Rialles i corredisses,
la missa dels diumenges,
el vermut a la plaça,
i tu, i els nostres records
de nenes petites,
dues, que per molt que passi el temps,
mai deixaran de ser amigues.
I encara queda tant per saber,
però jo tinc poc temps
i molta pressa
i aquesta nit no hi ets,
i els records s'amunteguen
dient-me,
que no tothom
en un got d'aigua s'ofega,
perquè hi ha gent
que mor lentament
veient passar les hores,
esperant que allò
que va sentir
en aquella habitació d'hotel,
torni per eixugar-li les llàgrimes.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
passejant-se pel mig de la gent,
fent d'espieta.
Li agraden
les faldilles curtes de les dones,
els racons plens de fulles
i arrissar les onades,
pintant randes d'escuma.
Se sap important
i a vegades, bufa fort
fins a extenuar-se,
per convertir-se
amb brisa que més tard,
acaricia pells i ànimes.
I encara
que és fugisser,
potser, un dia,
l'atrapa una boca
i el deixa en una altra,
on l'amor li fa d'esquer,
amb forma de besada.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
i fer d'espieta,
pel mig de la gent,
passejant-se.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
ets com aquell somriure
que brolla del desconegut
i t'omple la panxa
de papallones trapelles
que juguen a empaitar-se,
com la vida
quan comença
i la il·lusió
que mai s'apaga,
la dolça remor
del rierol en primavera
tot just es desfan les glaçades
i les nits on la foscor
no dóna por,
sinó confiança.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
m'agrades.
Sí, ja ho sé,
jo mai seré sempre,
potser, amb una mica de sort
un encara que s'allargarà
fins que aquesta nit
la teva memòria
decideixi desaprendre'm,
i a partir de llavors,
m'aniré fent petita,
fins a desaparèixer.
Sí, ja ho sé,
jo, mai seré sempre.
Passejo per quimeres,
inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i poemes vestits de sentiments.
Estic,
entre el dubte de no saber
i el de voler conèixer,
el de perdre's
i no trobar-se,
en un punt mort
que reviu a batzegades
i on tothom diu la seva
quan aquests,
millor podrien callar-se.
La societat ens ensenya,
a pensar sempre amb nosaltres.
Li diuen vanitat
i jo, en sóc la primera
que la fa servir per passejar-se
en inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i sentiments en forma de poemes.
Estic,
entre el dubte de no saber,
i de voler conèixer.
